divendres, 9 de febrer de 2007

Traducció i creació

M'assabento de l'aparició nou llibre de poemes de Narcís Comadira, Llast. És un llibre de poemes dispersos però que també inclou algunes traduccions de dos lírics llatins per mi molt cars, Catul i Horaci, i d'un altre d'italià, Jacopone da Todi.

Per què barrejar creació pròpia i traducció? Hem de repetir el que ja ha estat dit? Per Comadira, "si aquest poeta, diguem-ne traductor, és capaç de transferir al lector aquesta capacitat de commoció del text d'origen, és que ha aconseguit de salvar-ne l'essencial i, de passada, de demostrar que la traducció de poesia és possible. Allò que s'ha perdut, en tot cas, són coses marginals, i allò que s'ha salvat és precisament la poesia."

Són paraules per anar-hi pensant perquè toca un punt essencial que ens afecta a tots, ja sia com a lectors, traductors... o autors. Mentrestant, m'apresso a encarregar-ne un exemplar a la llibreria: el seu català, transparent i amb gran encerts en les seves traduccions de poesia italiana, és de referència obligatòria!

Ah! Oblidava dir-vos que una (exalumna, cal dir-ho?) amiga meva ha obert un blog de poesia catalana. És una admiradora, ella, de la poesia de Carles Riba... Molt bé, Lídia!

1 comentari:

L.R.E ha dit...

Doncs mira Ramon, parlant de les traduccions, citaré unes paraules de Carles Riba sobre aquest tema. En la seva "Nota preliminar a una segona traducció de l'Odissea" comença Riba dient el següent: "És sabut amb quina alternativa es troba el traductor d'un gran poema clàssic: o limitar-se a mostrar-lo de lluny o esforçar-se a fer-lo present. En tots dos casos, és inevitable que perilli algun preciós element de l'original". Quanta raó tenia.
Que difícil que és l'art de la traducció!
Lídia