dimarts, 3 de juliol de 2007

ΟΠΑΙΔΟΝΚΑΛΛΙΣΤΕ

Εn el corpus Theognideum hi ha un dístic que fa així (vv. 1365-1366):
Ὦ παίδων κάλλιστε καὶ ἱμεροέστατε πάντων,
στῆϑ’ αὐτοῦ καί μου παῦρ’ ἐπάκουσον ἔπη.
“Oh, el més bell i cobejable de tots els joves: queda’t aquí i escolta’m uns breus versos.”


Hi ha un altre lloc d’aquest corpus, però, que reprodueix aquests mateixos epítets de manera formular (vv. 1117-1118):

Πλοῦτε, ϑεῶν κάλλιστε καὶ ἱμερόεστατε πάντων,
σὺν σοὶ καὶ κακὸς ὢν γίνεται ἐσϑλὸς ἀνήρ.

“Plutos, el més bell i cobejable de tots els déus: amb tu, fins i tot el qui era dolent esdevé un home honest.”

La punta d’ironia —i potser de paròdia respecte el dístic anterior— és prou palesa en aquesta invocació al déu de la riquesa... Però això no és tot el que anava aplegant.

Curiosament al Museu Nacional d’Atenes es conserva un cílix de principis del s. V on hi ha representat un poeta mig ajagut (davall de la llitotxa hi ha un conill) que, en el decurs d'un simposi, va recitant fins a la penthemímera femenina (el text és escrit de dreta a esquerra): Ὦ παίδων κάλλιστε, Ο Π Α Ι Δ Ο Ν Κ Α Λ Λ Ι Σ Τ Ε.

[Corpus Vasorum Antiquorum, vol. 1, III Ic, pl. 3, 1]

Acabo: és ben possible que “Teognis” utilitzi per aquests, i altres casos, un repertori formular. Sí, però també és possible que el repertori formular remunti fins a l’autor anònim de finals del s. VIII a qui devem l’Edipòdia (fr. 1 Bernabé), on s’explicava que l’Esfinx va occir “encara, però, el més bell i cobejable que no els altres, el fill estimat de l’irreprensible Creont, el diví Hèmon”:

ἀλλ' ἔτι κάλλιστόν τε καὶ ἱμεροέστατον ἄλλων
παῖδα φίλον Κρείοντος ἀμύμονος, Αἵμονα δῖον
(scil. devoravit Sfinx, vel similia)

Fins aquest punt pot arribar la intertextualitat en el segon llibre d’elegies de Teognis? Hi ha, doncs, una “reminiscència” d'aquell deler exterminador de l’Esfinx que ara encarnaria un poeta adult davant d’un jovincell, company de banquet i presa igualment cobejable? Seria tan genial com cínic!