divendres, 2 de novembre de 2007

Però els arbres tornaran a rebrotar, i no ho faran les paraules

Amb aquesta frase acaba la primera part d'un conte de la Maria Àngels Anglada, "L'empelt", publicat per primer cop a la revista Ausa el 1984 i, després, en el llibre La daurada parmèlia i altres contes (1991). (Em vaga de referir-m'hi perquè he vist que el RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert) ha escanejat el text i posat aquesta història a disposició de tot lector en una edició en línia, molt còmoda de consultar, en format PDF.) El relat de l'Anglada comença amb la descripció de la mort d'una àvia molt especial: era la darrera dona que tenia la llengua dàlmata com a llengua materna. En una sola pàgina dibuixa un quadre emotiu, ple de tendresa per aquella persona "única" i perquè es tracta, en definitiva, de l'enterrament d'una llengua de la que ja no es podrà dir que era viva sinó morta. En aquest punt la nostra escriptora reflexiona a la vegada que fa de narradora. El seu bagatge com a filòloga-humanista hi és manifest: un bagatge de sensibilitat per aquestes llengües que vulgarment se sol dir que ja no són vives, o que no són útils... No em puc estar de copiar la part final del text:
I, malgrat que ha mort molt vella i que les campanes no semblin prou tristes, tota l’illa hauria de plorar-la amb els ulls vermells i vestits esquinçats, com abans. Els penya-segats ja no seran els mateixos, sense ella, ni ho serà la plata de les oliveres, ni els peixos diferents que bullen a les xarxes en la darrera agonia, ni serà igual l’escassa pluja ni el cop d’ala de cada vent, de cada ocell. Ja només restava ella en tota l’illa i en tot el món, només les seves cordes vocals, la seva llengua, les seves dents, els seus llavis, ara coberts de terra, donaven a l’aire del seu poble, quan parlava amb lacòniques frases, els darrers i bellíssims sons d’una llengua ara ja morta per sempre més, definitivament sebollida amb ella, en el mateix silenci que no serà trencat. Els seus fills encara l’entenien, però ja no li contestaven amb els seus mots. Ara, pastura de la mort, ella i la llengua dàlmata, enterrats prop del mar que ha perdut un nom, que ha perdut milers de noms, mentre que el vent comença d’escombrar les primeres fulles de la tardor. Però els arbres tornaran a rebrotar, i no ho faran les paraules.
En una ocasió —ara mateix no recordo on— la mateixa Maria Àngels Anglada va dedicar també un breu escrit "als professors de Grec de Catalunya, espècie no protegida"... Tot això a compte de què ve? La resposta gairebé s'endevina: aquests mesos que vindran, pel que em diuen, s'han de tramitar uns decrets educatius sobre el batxillerat. Per a ser-vos franc, per la inconcreció de competències, currículum, pressions variades, etc. és molt fàcil que, com ha anat passant els darrers vint anys, es continuï reduint la part més dèbil i legislant amb uns mínims molt durs sobre les matèries més debilitades. Tot plegat són un seguit de combinacions, d'optativitat i de reduccions variades que en molts centres provoquen una seriosa minva per a les llengües clàssiques (especialment el Grec): i aquesta minva es pren com a excusa per a noves reduccions! Per fi la inanició arriba a tenir el seu efecte: avui no són pocs els centres on ja no s'imparteix la matèria, en altres, segons em van dir,"obren i tanquen l'aixeta" segons presumptes necessitats de servei o qualsevol altra excusa.

2 comentaris:

Gemma Montoya ha dit...

El text de la Maria Àngels Anglada té tota la raó del món. I tu també. Els professors de clàssiques ens hem de "buscar la vida" fent qualsevol altra especialitat, i encara gràcies.
Amb l'agreujant que si et interí et fan gruar amb rodes de molí, i et carreguen els pitjors grups, si poden, amb l'excusa que no hi ha prou hores de clàssiques. A més, l'alumnat que ens cau, a menys que l'hagis tingut abans i l'hagis polit, pot ser d'allò més destraler i poc donat a treballar.

De tota manera, em queixo de vici. Sóc afortunada, sí, tot i no poder donar grec, faig una feina que m'agrada i em sento ( fins a cert punt) privilegiada. Bé, sóc com Ulisses que sempre sobreviu a l'adversitat, la meva adversitat es diu Aula d'Acollida. D'alguna cosa m'ha de servir el dret d'hospitalitat tan grec.

Bé, la realitat és la realitat i, crec, en el meu cas, que em jubilaré, amb plaça de grec (santes oposicions) sense haver fet mai més d'un o dos cursos sencers de la matèria.
Mal fat.

Ramon Torné ha dit...

Moltes gràcies Gemma per tocar de peus a terra, tot i que de vegades sembla que amb els adevertiments no n'hi ha prou: s'ha d'ensopegar amb la mateixa pedra... quantes vegades?