dissabte, 29 de desembre de 2007

Homer segons Gianbattista Vico

En un post anterior he fet referència a la dessacralització de la poesia homèrica a partir del segle XVII, tant des d’un punt de vista literari, com filosòfic. Quedava per veure quina era la situació en ple segle de les llums. Va haver-hi algun intent de reconstruir-la abans no s’aboqués, el segle XIX, a un positivisme novament insensible? Giuseppe Toffanin ("Omero nel Renascimiento italiano", Comparative literature 1, 1949) escrivia en l’article ja esmentat (pp. 61-62):
«Des de feia un segle, la filologia, separada de la seva col·laboració amb la teologia, tendia a desvincular-se totalment per a penetrar després en els llibres d’aquesta i en els llibres de la Saviesa, lliure, dessacralitzadora, enemiga, com un coltell de cirurjà. Sacerdot d’aquesta nova divinitat sense Olimp, Wolf dessacralitzava en honor seu els dos poemes i els situava entre aquesta i la teologia, com un fet irreparable en el qual, ben mirat, la dissolució mateixa de la personalitat humana d’Homer no és res més que un fet particular secundari respecte a la colossal dissolució de la idea. Exactament el contrari de tot el que havia fet Vico, el qual ho havia pogut concedir tot, àdhuc la personalitat humana d’Homer, amb el pacte, però de repetir el valor ideal dels dos poemes divins, factors perennes de la “saviesa vulgar” els principis de la qual són Providència divina, moderació de passions amb matrimoni i immortalitat de l’ànima humana amb les sepultures; i el criteri que es fa servir —són les seves paraules— és que això que hom sent just per part de tota o la major part dels homes hagi de ser la norma de la vida sociable (en el principi i criteris de la qual s’adiu la saviesa vulgar de tots els legisladors i la saviesa reposada dels filòsofs més reputats); aquests han de ser els límits de la religió humana. I qualsevol que en vulgui quedar al marge, que vigili de no quedar-se al marge de tota la humanitat.
És així com Vico va reconsagrar els dos poemes amb un ànim —digui’s com es vulgui— molt proper a aquell dels platònics del Renaixement; redescobrint en aquella poesia primordial el misteri primordial del Verb havia atorgat la veritat novament en la filosofia la filologia com a “ciència de la certesa”.»

2 comentaris:

Jordi Redondo ha dit...

Imprescindible sobre aquest tema la contribució de F. Grau i Codina (UVEG), "Las razones filológicas del verdadero Homero", in S. Caianiello & A. Viana (edd.), Vico nella storia della filologia. Quaderni di studi vichiani 42, Nàpols 2004, 53-77.

Ramon Torne ha dit...

Moltíssimes gràcies per aquesta dada preciosa. Vico és una mina!