dimarts, 4 de desembre de 2007

Locus amoenus: Verdaguer i Boccaccio


Gràcies a l'amabilitat de l'Oriol Bosch poso avui uns versos del cant IV (Lo Pirineu) del Canigó verdaguerià. El poeta es regala barrocament en la descripció de la natura. Llegim:
Cortinatges de tosca i brodadures,
cascades d’argent fos en l’aire preses,
garlandes d’heura en rics calats suspeses,
d’alguna fada finestró diví,
de lliri d’aigua i de roser poncelles,
com ulls closos de verges que hi somien,
tot hi és blanc, com los coloms que hi nien,
papallones gentils d’aquell jardí.
Copiaré també una pàgina del Decamerone en què el tòpic del locus amoenus hi és descrit de manera exquisida. Una altra companya de l'aula, Cira López, em comentava fa poc que "el marc contrasta amb la realitat que els personatges acaben de deixar: la peste bubònica que assolà Florència l’any 1348. L’entorn campestre dels afores de Nàpols on s’amaguen és aquest locus amoenus que resta intocable de la tragèdia". Des de sempre ha emblat un tant contradictori que Boccaccio hagi recreat un quadre tan fora de lloc però aquest mateix fet penso que ens ajuda a entendre millor que la fugida de la "trista realitat" és una de les funcions (potser de les principals) de la novel·la de tots els temps. Més encara quan els poetes es refugien en la seva torre d'ivori. Ara bé, només els escriptors? No: l'art també expressa ideals i aspiracions, coses que no es tenen a l'abast. Aquí teniu també una famosa pintura sobre el locus amoenus.



A tale from the Decameron (John William Waterhouse)

Sí, tal com es veu, la pàgina de Boccaccio va ser recreada pictòricament per Waterhouse el 1916 (a aquest pintor ja m'hi he referit en un altre moment) i que recull la Lady Lever Art Gallery. En fi, aquí us deixo la pàgina que us havia promès (la primera versió catalana, no ho oblideu, remunta al 1429, és anònima), llegiu-la a poc a poc (correspon a la "Introducció" de la Primera jornada i comença amb unes consideracions molt pròpies del carpe diem):
"...Io giudicherei ottimamente fatto che noi, sì come noi siamo, sì come molti innanzi a noi hanno fatto e fanno, di questa terra uscissimo; e, fuggendo come la morte i disonesti essempli degli altri, onestamente a' nostri luoghi in contado, de' quali a ciascuna di noi è gran copia, ce ne andassimo a stare; e quivi quella festa, quella allegrezza, quello piacere che noi potessimo, senza trapassare in alcuno atto il segno della ragione, prendessimo.
Quivi s'odono gli uccelletti cantare, veggionvisi verdeggiare i colli e le pianure, e i campi pieni di biade non altramenti ondeggiare che il mare, e d'alberi ben mille maniere, e il cielo più apertamente, il quale, ancora che crucciato ne sia, non per ciò le sue bellezze eterne ne nega, le quali molto più belle sono a riguardare che le mura vote della nostra città. Ed evvi oltre a questo l'aere assai più fresco, e di quelle cose che alla vita bisognano in questi tempi v'è la copia maggiore, e minore il numero delle noie. Per ciò che, quantunque quivi così muoiano i lavoratori come qui fanno i cittadini, v'è tanto minore il dispiacere quanto vi sono, più che nella città, rade le case e gli abitanti."

2 comentaris:

Gygès ha dit...

Visite el teu Blog de tant en tant, sempre admirant tot allò que dius i que escrius per tots.

Et desitge un bon Nadal i un Feliç Any Nou.

ramon torne ha dit...

Moltes gràcies per la nota. És el món clàssic que cal 'admirar', no? Jo també et desitjo un Bon Nadal.