Homer segons Gianbattista Vico

En un post anterior he fet referència a la dessacralització de la poesia homèrica a partir del segle XVII, tant des d’un punt de vista literari, com filosòfic. Quedava per veure quina era la situació en ple segle de les llums. Va haver-hi algun intent de reconstruir-la abans no s’aboqués, el segle XIX, a un positivisme novament insensible? Giuseppe Toffanin ("Omero nel Renascimiento italiano", Comparative literature 1, 1949) escrivia en l’article ja esmentat (pp. 61-62):

«Des de feia un segle, la filologia, separada de la seva col·laboració amb la teologia, tendia a desvincular-se totalment per a penetrar després en els llibres d’aquesta i en els llibres de la Saviesa, lliure, dessacralitzadora, enemiga, com un coltell de cirurjà. Sacerdot d’aquesta nova divinitat sense Olimp, Wolf dessacralitzava en honor seu els dos poemes i els situava entre aquesta i la teologia, com un fet irreparable en el qual, ben mirat, la dissolució mateixa de la personalitat humana d’Homer no és res més que un fet particular secundari respecte a la colossal dissolució de la idea. Exactament el contrari de tot el que havia fet Vico, el qual ho havia pogut concedir tot, àdhuc la personalitat humana d’Homer, amb el pacte, però de repetir el valor ideal dels dos poemes divins, factors perennes de la “saviesa vulgar” els principis de la qual són Providència divina, moderació de passions amb matrimoni i immortalitat de l’ànima humana amb les sepultures; i el criteri que es fa servir —són les seves paraules— és que això que hom sent just per part de tota o la major part dels homes hagi de ser la norma de la vida sociable (en el principi i criteris de la qual s’adiu la saviesa vulgar de tots els legisladors i la saviesa reposada dels filòsofs més reputats); aquests han de ser els límits de la religió humana. I qualsevol que en vulgui quedar al marge, que vigili de no quedar-se al marge de tota la humanitat.
És així com Vico va reconsagrar els dos poemes amb un ànim —digui’s com es vulgui— molt proper a aquell dels platònics del Renaixement; redescobrint en aquella poesia primordial el misteri primordial del Verb havia atorgat la veritat novament en la filosofia la filologia com a “ciència de la certesa”.»

In Nativitate Iesu

Pastores tenerum dicite pupulum
Agrestes citharae, rusticae arundines
Iesum Davidicum germen amabile
Laudent, ac celebrent; agmina coelica,
Dum nox nigra silens obtegit aethera
Horrens jam tenebris, sidereas domus
Linquendo quatiunt summa per aera
Alas pennigeras, tectoque paupero
Sistunt, quo trepidans aspero frigore
Infans Numen jacet: splendido lumine
Nox fulgens placidis migrat Agrestibus.
Frondes arboribus, florido pabulo
Nascuntur subito gramina olentia;
Iam coelo fugiunt nubila turbida
Ac flammis rutilant lucida sidera.
Haud segnis puerum concine coelicum
Pastorum manus, ac umbriferum nemus
Cantu nunc resonet, blandoque carmine.

Giacomo Leopardi

“Pastori, cantate il tenero neonato; cetre campestri e rustiche zampogne lodino e celebrino Gesù, amabile germoglio di David; le schiere angeliche, mentre la sera, silenziosa notte nasconde il firmamento, già irta di tenebre, lasciando le case delle stelle, battono le ali piumate per l’alto cielo e si posano sul povero tetto dove tremante di freddo pungente giace il Dio infante: con la splendida stella la notte luminosa passa davanti ai placidi pastori. Sugli alberi, d’un tratto, rinascono le foglie e sul pascolo fiorito l’erba profumata; ormai dal cielo fuggono le nuvole tempestose, e le stelle splendenti brillano di fiamme. Il gruppo dei pastori, senza indugio, canti in coro il bimbo celeste, e il bosco risuoni ora al canto di una dolce canzone” (trad. Corti).

Ariadna al segle XXI

Avui de bon matí he rebut un correu de la professora Margalida Capellà. Em diu que també ha fet un blog... El fil de les Clàssiques: un bloc a XTECBlocs per no perdre el fil a cultura clàssica, llatí i grec.

Ella mateixa en dóna raó d'aquesta elecció, que trobo un gran encert: "Tal com Ariadna donà a Teseu el cabdell de llana per sortir sa i estalvi del laberint de Creta, aquí teniu el fil de les clàssiques de l’IES Cristòfol Ferrer de Premià de Mar. Desitjo que ens sigui d’un gran ajut. Saluete, discipuli et amici!."

M'omple de satisfacció veure com l'opció de compartir coneixements, impressions, comentaris, idees, suggeriments... va prenent forma i contingut entre nosaltres, els professors de llatí i grec de Catalunya, "espècie no protegida" (M.A. Anglada dixit). No us perdeu els seus llibres sobre La còlera d'Aquil·les i Les aventures d'Ulisses: valen la pena! En fi, enhorabona i molts ànims, Margalida. Qualsevol dia esperem algun comentari teu sobre Corinna, podrà ser aviat?

«Diàlegs dels morts»: Homer i Isop

Dedicat a la professora Pilar Gómez,
lectora del blog.

Una de les bases en què se sustenta qualsevol estudi sobre la Batracomiomàquia és el de la mixtura de gèneres. I com més dispars i allunyats, millor. La Batracomiomàquia és un breu poema (d'uns tres-cents hexàmetres) que recrea, tot parodiant deliciosament l'estil homèric, una lluita entre granotes i ratolins. El fet que el poeta hagi pres com a protagonistes aquests animalons ha fet pensar, i amb molt encert, que els dos gèneres parodiats sigui precisament una mixtura d'epopeia i de faula. El capítol d'un llibre essencial sobre el tema escrit per Hansjörg Wölke de manera programàtica fa així: "De la faula a l'epos".

La primera escena d'aquest 'poemation' recrea el diàleg entre un batraci i un ratolí, tots dos a la vora d'un llac. La granota convida el ratolí a visitar la seva llar però aquest mort ofegat. Aleshores tots els ratolins es preparen per a una lluita (semblantment fan les granotes) que ha de venjar aquella mort... Aquesta anècdota es troba 'in nuce' en una faula recollida per La vida d'Isop (recens. G, 133 = 384 Perry= 302 Hausrath; cf. Isop, Faules, vol. II, p. 214 s. FBM) i l'anònim autor de La Batracomiomàquia ha sabut transformar de manera genial el susdit passatge en un bell poema de poesia èpica paròdica. Però no era aquí on volia arribar.

El que avui presento prové arran de la lectura d'un article de Giuseppe Toffanin, "Omero nel Renascimiento italiano", Comparative literature 1, 1949, 55-62. Certament, el sentiment platònic durant el Quatre-cents italià fou alguna cosa més una febrada; i al costat de Plató, Homer tenia dons demiúrgics fins al punt que s'ha dit que els homèrics platonitzaven i que els platònics homeritzaven. Si el Dant ja va insinuar "che non si è virgiliani senza essere anche omerici", la Vita Homeri de Paolo Decembrio reblava de manera contundent:

"Mihi autem si quid a poetis memoria dignum perscriptum est, id omne ab Omero [sic] sumptum videtur. Nam Virgilii poema nihil habet quod ab huius stilo et ordine discedat, pluribus etiam locis non imitatur sententias dumtaxat, sed refert."

No és menys interessant, però, veure com entre la segona meitat del XVI i la revolució francesa Europa va passar d'un trascendentalisme extrem a l'immanentisme extrem. En aquest punt, aquell Homer diví i demiúrgic se'n va ressentir, i força. No és, doncs, un maliciós escepticisme el que s'insinua en el cap. IX ("Si Omero nell'Iliade sia quel sommo poeta che i Greci danno a credere") dels Pensieri diversi d'Alessandro Tassoni? D'aquí a les postures fulminants de Boisrobert (1631: Ilíada i Odissea són un centó) o d'Aubignac (1664: Conjectures acadèmiques o dissertació sobre la Ilíada) només quedava un pas. I, encara, si es tractava d'ironitzar sobre les capacitats i virtuts humanes... per què no fer-ho també amb l'excusa d'Homer? Resulta, per tant, perfectament il·ustratiu trobar una obra com els Diàlegs dels morts de Fontenelle. En el diàleg que adjunto es recrea una nova paròdia entre l'autor èpic i l'inventor de la faula: Homer ja no és un geni i els homes no volen que ho sigui. En els seus poemes no es troba un punt de saviesa, ni de veritat explícita o implícita: aquelles al·legories tan lloades durant segles ara són tingudes o per no-res o per una fabulació que resulta agradable a individus poc més que estúpids. És així que, quan el 1795 Friedrich Wolf publica els Prolegomena ad Homerum plou sobre mullat.

* * * *

Bernard Le Bouyer de Fontenelle: "Homer i Isop, o de la veritat"

HOMER. Realment, totes les faules que m'acabeu de recitar em semblen ben admirables. Us cal molta art per a fingir talment, en breus narracions, els ensenyaments més importants de la moral i encobrir els vostres pensaments amb imatges tan justes i familiars.

ISOP. És dolç veure's afalagat en aquesta art, i per vós, que l'heu tan ben entesa.

HOMER. Jo? Mai no he tingut una intenció semblant!

ISOP. Que no heu mai pretès dissimular grans misteris dins les vostres obres?

HOMER. Gens ni mica.

ISOP. Doncs tots els savis del meu temps ho deien, que no hi havia cap punt —ni a la Ilíada ni a l'Odissea— al qual no atribuïssin les al·legories més precioses del món. Defensaven que tots els secrets de la teologia, de la física, de la moral, fins i tot de les matemàtiques, estaven reclosos en allò que vós havíeu escrit. Hi havia, verament, manta dificultat per a desenvolupar-ho i, llà on algú trobava un sentit moral, d'altres hi veien un sentit físic. Però, dit això, convenien que vós ho havíeu conegut tot i dit tot a qui ho hagués d'entendre bé.

HOMER. Us seré sincer: en cap moment dubtava que ningú pugués mai veure subtilitats on jo no n'havia volgut dir. De la mateixa manera que no hi ha res més fàcil que profetitzar coses llunyanes tot esperant que s'esdevinguin; i encara, no hi ha res més fàcil que posar-se a engegar faules tot esperant-ne l'al·legoria.

ISOP. Quin ardiment el vostre, confiant als vostres lectors la tasca d'al·legoritzar sobre els vostres poemes! Què hauria estat de vós, si hom els haguès entès al peu de la lletra?

HOMER. Bé, no hauria suposat cap desgràcia.

ISOP. Què! Aquests déus que es destrossen mútuament; aquest Júpiter fulminador, que en una assemblea de divinitats amenaça d'escometre l'augusta Juno; aquell Mart, que en ser ferit per Diomedes, crida —vós ho dieu— igual que nou o deu mil homes i no actua com un sol home (car, en lloc de fer pedaços els grecs, s'afanya per anar a plànyer-se davant Júpiter de la seva ferida); tot això hauria estat bé sense al·legoria?

HOMER. I per què no? Vosaltres us imagineu que l'esperit humà no cerca res més que la veritat: au, desenganyeu-vos-en. L'esperit humà i l'engany simpatitzen mútuament fora mida. Si tenim de proclamar la veritat farem molt bé d'embolcallar-la en les faules; plaurà molt més. I al contrari, si volem proclamar faules, aquestes podran agradar sense contenir cap veritat. Així que la veritat necessita prendre en préstec la figura de la falsedat per tal de ser acollida agradosament dins l'esperit humà; ara, però, el que és fals hi entra bé, amb la seva pròpia aparença, perquè aquest és el seu lloc de neixement i el lloc on fa estada habitualment, mentre que la veritat li és estranya. I encara us en diré més. Quan jo m'hagués escarrassat imaginant faules al·legòriques, hauria pogut ocórrer que la majoria de la gent haguessin entès la faula com una cosa no massa llunyana de la veritat i haurien deixat estar l'al·legoria. Efectivament, vós sabeu que els méus déus, tal com són i deixant de banda tot misteri, enlloc no han estat tinguts com a ridículs.

ISOP. Això em fa estremir. Temo qui-sap-lo que hom cregui que les bèsties hagin parlat tal com fan en els meus apòlegs.

HOMER. Heus ací una por ridícula, la vostra.

ISOP. Que no? Si mai s'ha arribat a creure que els déus han pogut dir els discursos que vós els heu fet pronunciar, per què hom no haurà de creure que les bèsties parlessin de la manera que jo les he fetes parlar?

HOMER. Ah! No és pas la mateixa cosa, això. Els homes prou volen que els déus siguin tan folls com ho són ells; però de cap manera no volen que les bèsties siguin tan assenyades.

Locus amoenus: Verdaguer i Boccaccio

Gràcies a l'amabilitat de l'Oriol Bosch poso avui uns versos del cant IV (Lo Pirineu) del Canigó verdaguerià. El poeta es regala barrocament en la descripció de la natura. Llegim:

Cortinatges de tosca i brodadures,
cascades d’argent fos en l’aire preses,
garlandes d’heura en rics calats suspeses,
d’alguna fada finestró diví,
de lliri d’aigua i de roser poncelles,
com ulls closos de verges que hi somien,
tot hi és blanc, com los coloms que hi nien,
papallones gentils d’aquell jardí.

Copiaré també una pàgina del Decamerone en què el tòpic del locus amoenus hi és descrit de manera exquisida. Una altra companya de l'aula, Cira López, em comentava fa poc que "el marc contrasta amb la realitat que els personatges acaben de deixar: la peste bubònica que assolà Florència l’any 1348. L’entorn campestre dels afores de Nàpols on s’amaguen és aquest locus amoenus que resta intocable de la tragèdia". Des de sempre ha emblat un tant contradictori que Boccaccio hagi recreat un quadre tan fora de lloc però aquest mateix fet penso que ens ajuda a entendre millor que la fugida de la "trista realitat" és una de les funcions (potser de les principals) de la novel·la de tots els temps. Més encara quan els poetes es refugien en la seva torre d'ivori. Ara bé, només els escriptors? No: l'art també expressa ideals i aspiracions, coses que no es tenen a l'abast. Aquí teniu també una famosa pintura sobre el locus amoenus.

A tale from the Decameron (John William Waterhouse)

Sí, tal com es veu, la pàgina de Boccaccio va ser recreada pictòricament per Waterhouse el 1916 (a aquest pintor ja m'hi he referit en un altre moment) i que recull la Lady Lever Art Gallery. En fi, aquí us deixo la pàgina que us havia promès (la primera versió catalana, no ho oblideu, remunta al 1429, és anònima), llegiu-la a poc a poc (correspon a la "Introducció" de la Primera jornada i comença amb unes consideracions molt pròpies del carpe diem):

"...Io giudicherei ottimamente fatto che noi, sì come noi siamo, sì come molti innanzi a noi hanno fatto e fanno, di questa terra uscissimo; e, fuggendo come la morte i disonesti essempli degli altri, onestamente a' nostri luoghi in contado, de' quali a ciascuna di noi è gran copia, ce ne andassimo a stare; e quivi quella festa, quella allegrezza, quello piacere che noi potessimo, senza trapassare in alcuno atto il segno della ragione, prendessimo.
Quivi s'odono gli uccelletti cantare, veggionvisi verdeggiare i colli e le pianure, e i campi pieni di biade non altramenti ondeggiare che il mare, e d'alberi ben mille maniere, e il cielo più apertamente, il quale, ancora che crucciato ne sia, non per ciò le sue bellezze eterne ne nega, le quali molto più belle sono a riguardare che le mura vote della nostra città. Ed evvi oltre a questo l'aere assai più fresco, e di quelle cose che alla vita bisognano in questi tempi v'è la copia maggiore, e minore il numero delle noie. Per ciò che, quantunque quivi così muoiano i lavoratori come qui fanno i cittadini, v'è tanto minore il dispiacere quanto vi sono, più che nella città, rade le case e gli abitanti."

Espifiades a «Gladiator»

Al bon amic Jordi Cortadella.

Va ser del tot casual. Acabava de mirar el correu a Hotmail... i em trobo amb un anunci ben provocador: Gladiator: ¿y esa bombona? Sí, ja ho veieu, fins i tot a la pàgina de Msn hi fan safareig. Pel que veig, són tres les escenes que han escollit: a més d'aquesta primera que esmentava, n'hi ha una altra del tot anacrònica i, en tercer lloc, un error de muntatge.

Però després ha vingut la meva sorpresa. He consultat l'oracle Google. Li pregunto per Gladiator mistakes i m'ofereix 290.000 webs... La cosa és per a fer tremolar! Però després li ho he demanat amb la fórmula Gladiator errores: i la xifra augmenta escandalosament, són 853.000 ítems! Un es demana què passa amb els crítics anglosaxons... No sé què pensar, de veritat. Més encara: Google em dóna 17.600 ítems per a Gladiator erreurs, 11.300 per a la pregunta Gladiator errori, i el tema remunta a 162.000 ítems amb l'alemany Gladiator Fehler.

Aquí acabo, només de passada. A mi em va molt bé consultar, en un primer moment, el web Educahistoria. El seu judici i comentaris de Gladiator són assenyats i útils, també pel que toca a les espifiades. En una altra ocasió ja vindran altres consideracions.