dimecres, 9 de gener de 2008

Hècuba fa una pregària insospitada

Als actors de l'IES Guindàvols que interpreten la peça enguany
i als professors que participen en el curs de Lleida.

En el tercer episodi de Les troianes té lloc un diàleg entre tres personatges fortament distants entre ells: Menelau, Hècuba i Hèlena. Possiblement sigui Hèlena qui en surt més “beneficiada” (aparentment) mentre Menelau farà el ridícul una vegada més. Moralment és Hècuba qui s’endú la palma. Abans, però, l’anciana reina fa una pregària qualificada com “la més singular que mai hagi produït la tragèdia grega”:
{Ek.} ὦ γῆς ὄχημα κἀπὶ γῆς ἔχων ἕδραν,
ὅστις ποτ’ εἶ σύ, δυστόπαστος εἰδέναι, (885)
Ζεύς, εἴτ’ ἀνάγκη φύσεος εἴτε νοῦς βροτῶν,
προσηυξάμην σε· πάντα γὰρ δι’ ἀψόφου
βαίνων κελεύθου κατὰ δίκην τὰ θνήτ’ ἄγεις.
[Oh pedestal de la terra i amb l’estatge sobre la terra! Siguis tu qui siguis, el més difícil d’esbrinar, Zeus! Força de la natura o intel·ligència dels homes: a tu m’adreço. Sempre portes els afers mortals segons justícia, fent via per un camí sense fressa.]

De fet, hi ha elements que desdiuen dels motlles de la religiositat més habitual. Hècuba és Eurípides. I l'Eurípides més filosòfic. Sembla, en primer lloc, que hi ha un reconeixement “joiós” de l’existència de Zeus (en aquest episodi es debat el càstig que mereix Hèlena). També es fa palesa una humil perplexitat (v. 885) davant d’aquest déu que es vol suprem i que no executa amb fermesa segons quins actes. En fi, hi ha també unes conjectures tremendament marcades per tres filòsofs: el déu personifica les lleis inexorables de la Natura (Heraclit), o n’és el seu principi intel·ligent (el Νοῦς d’Anaxàgoras), o suporta i esdevé la base del món (la substància primera, l’aire d’Anaxímenes, que els sosté i l’envolta a la vegada).

Amb una invocació com aquesta, és ben enraonada la resposta de Menelau: “què és això? Com has fet innovacions en les pregàries als déus!” (τί δ’ ἔστιν; εὐχὰς ὡς ἐκαίνισας θεῶν).


Katharine Hepburn, "Hècuba", a The Trojan women, de Cacoyannis (1971)