diumenge, 1 de juny de 2008

Mite i realitat


En poques ocasions hom podrà trobar una reflexió més sana, creativa, coherent, irònica i assenyada de la mitologia clàssica que no sigui en el llibret d'Espriu, Les roques, el mar, el blau. Fixeu-vos, sinó, com el mite i la realitat en aquesta coneguda anècdota es donen
fidelment la mà. El mite ja no és fruit de la imaginació sinó de l'experiència, de la història, de la vida. El mite ja no és fantasia (i la literatura tampoc). Però mai no havia imaginat que això fos així. Sembla, doncs, que la història mítica, de tan real com arriba a ser, també contradiu o qüestiona la nostra existència. Proveu-ho llegint aquest exemple:

ÍCARUS
Salvador Espriu

“Cal que ens escapem d’aquí, cel enllà”, va dir el pare. “He estudiat molt bé el vol de les àguiles i he aconseguit de construir dos parells d’ales, l’un per a mi i l’altre per a tu. He intentat de reproduir la perfectíssima estructura òssia i muscular de les dels ocells i els seus moviments, d’una complexitat que no ets prou madur per a entendre. Però procura almenys d’aprendre com es belluguen les que ara et col·locaré. Mira: així”. I les lliçons varen durar diversos dies. “Bé, avui a arriscar-nos”, va decidir el pare. “Jo traçaré el camí i tu em seguiràs. Però ets més atrevit que intel·ligent. Recorda que aquests apèndixs, encara que molt treballats i no gens simples, són al capdavall, i sobretot a les juntures, de cera. No disposava, en la nostra condició de presoners, de materials més adequats, no podia triar. Tinc moltes idees, però no m’és permès d’assajar-les, em falta pràctica. Tanmateix, si en llançar-te a l’espai comences a bogejar i puges més del compte, el sol et fondrà de seguida el gruix de la substància, cauràs al mar i t’hi negaràs, perquè em serà impossible d’auxiliar-te. Temo que hem nascut més de quatre mil·lenaris abans d’hora”, medità el savi. “Però conquistar la llibertat comporta un pila de penes, esforços, fatigues i perills. Apa, les paraules sobren, enlairem-nos”. “I amunt!” , guimbava el noi, sense cap vestigi del sentit de la responsabilitat. El pare li prenia per darrer cop, amb un llarg esguard, la mida de la curta xolla. “Nen, et pronostico, en el més afortunat dels casos un destí de xarxada, quan els pescadors surtin a sardinals”, va sospirar el bon pare. I tothom coneix el diferent resultat de la doble aventura.


Jacob Peter Gowy (ca. 1632- ca. 1661): La caiguda d'Ícar

3 comentaris:

gyges ha dit...

Quan m’ arribà aquell premi al blog solidari, vaig pensar sostreure’m al.legant jocs de combinatòria. Quan un dels millors amics comunica un “meme” ens sentim confusos. Però si Ramon Torné ens dedica un post, pensem que és la millor forma de celebrar-nos.

Mite i realitat: em recorda l’antropòleg Mírcea Elíade. Què dir d’Ícar?
Malgrat els perills, a tots,“més atrevits que intel.ligents”, ens agrada anar sempre enllà perquè d’aquesta manera manifestem la nostra llibertat.

Tanmateix Savador Espriu ho va dir a la seua versió d’Antígona:
“La lucidesa , que deixa intacta l’acció i els seus inintel.ligibles embolics, irrita de seguida tothom”.

No crec que hi haja contradicció entre la història mítica i la nostra existència. Heus aquí una frase de Francis Ponge:

“Quand les mythes n’existent plus, l’homme vit religieusement le réel »


Molt agraït, Ramon, sempre tan intuitiu. Sé que t’agraden els Himnes Homèrics i per això:
αὐτὰρ ἐγὼ καὶ σεῖο καὶ ἄλλης μνήσομ᾽ ἀοιδῆς

Ramon Torné ha dit...

Tot el que dius és cert i encertat. I que m'agraden els Hh, i molt, també! Aviam si anem trobant el camí (com deia Sèneca: 'carmina invenient iter').

gyges ha dit...

Sabràs disculpar i corregir l'espifiada al escriure el nom de Salvador Espriu. Χάριν σοι καὶ χαῖρε.