dilluns, 3 de novembre de 2008

Un pensament de Marc Aureli

A l'amic Josep Maria Porta

La novena Elegia de Bierville de Carles Riba conté uns versos adreçats als grecs del 480 a.C. (combatents a Salamina) i que a la vegada són un apòstrof, bell epifonema --però també una exigent imprecació, un avís, per a les generacions del present i del futur--:

La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.

Aquesta universalitat de les accions humanes, amb totes llurs conseqüències, em recorda un pensament de Marc Aureli (VII, 9):
Πάντα ἀλλήλοις ἐπιπέπλεκται καὶ ἡ σύνδεσις ἱερά, καὶ σχεδόν τι οὐδὲν ἀλλότριον ἄλλο ἄλλῳ· συγκατατέτακται γὰρ καὶ συγκοσμεῖ τὸν αὐτὸν κόσμον. κόσμος τε γὰρ εἷς ἐξ ἁπάντων καὶ θεὸς εἷς δι’ ἁπάντων καὶ οὐσία μία καὶ νόμος εἷς, λόγος κοινὸς πάντων τῶν νοερῶν ζῴων, καὶ ἀλήθεια μία, εἴγε καὶ τελειότης μία τῶν ὁμογενῶν καὶ τοῦ αὐτοῦ λόγου μετεχόντων ζῴων.

«Totes les coses estan mutuament entrelligades, el seu encadenament és sagrat i ben bé no n'hi ha cap que sigui aliena a les altres perquè han estat ordenades conjuntament i totes plegades contribueixen a l'ordenació del mateix món. Cert: no hi ha res més que un únic món que ho abraça tot, un únic déu estès pertot arreu, una única substància, una única llei, una única raó comuna a tots els éssers intel·ligents i també una única veritat, si és que hi ha una única meta per als ésssers que tenen un mateix origen i tenen part en la mateixa raó.»
Rostre de Marc Aureli.
Museu del Louvre (gentilesa de Flickr)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

No oblideu un passatge al llibre I de l'Eneida de Virgili (Verg. Aen. I 462): sunt lacrimae rerum et mentem mortalia tangunt. Caldria saber com analitzava Riba 'rerum', que al meu parer és un genitiu objectiu: 'llàgrimes n'hi ha pel món, perquè corprenen la ment els motius de la mort'. Però per als romàntics era un pertinentiu, i entenien 'llàgrimes n'hi ha del món' etc. En deien, en alemany, el Weltschmerz, el món que es dol del seu destí, i que s'adelita en la seua mateixa dolor.
No molt llunyà per la fraseologia, vegeu també Èsquil, Agamèmnon 432: 'molts sentiments, i tant, ens toquen al cor'. Tindria Riba presents aquests versos de Virgili i d'Èsquil? El de Virgili, el primer hemistiqui, molt probablement, crec.
Jordi Redondo.

Ramon Torné ha dit...

Jordi,
encara estic sota els efectes de shock!