dijous, 2 d’octubre de 2008

Escudella

Gràcies a la generosa amabilitat de l'amic Jordi Redondo tinc al costat, en el moment d'escriure aquest post, una fotocòpia de la seva comunicació presentada en unes Jornades sobre les literatures antigues a les literatures medievals celebrades a la Universitat de València. El seu interessantíssim treball versa sobre l'Espill de Jaume Roig i uns poemes grecs que també tenen la misogínia com a tònica dominant a més d'uns paral·lelismes textuals que ben difícilment hom podrà atribuir a la casualitat.

El fet és que, en un moment donat del seu treball, l'estudiós valencià reprodueix uns versos del poema anònim Περὶ γέροντος, νὰ μὴν πάρῃ κορίτσι, que molt bé es pot traduir com «Sobre l'ancià, perquè no mulleri donzella». Són els següents (vs. 97-98):
βρίσκει ἀφορμὴ καὶ λέγει της καὶ δέρνει τὴν κοπέλαν,
λέγει της πῶς δὲν ἔπλενες, βρωμοῦσσα, τὰ σκουτέλα;
La traducció és del mateix Jordi Redondo:
«Busca peu per parlar i li diu a la noia, alhora que la fueteja,
li diu 'com és que no has rentat els plats, porca?'»
A mi m'ha fet una impressió força difícil de descriure quan he llegit el mot grec σκoυτέλα. És cert que Andriotis en el seu ᾿Ετυμολογικὸ λεξικὸ diu del mot que és un llatinisme però també caldria pensar-hi tenint aquesta pàgina del diccionari Du Cange a la vista. Vull dir només que l'erudit francès fa esment del terme scutella com a «vox Latinis scriptoribus nota, patena in modum cavitatis scuti». L'únic testimoni que Du Cange li atorga amb el valor de vaixella, plat seria potser el de Gregori el Magne que diu així: «Scutellas abluens et vasa alia mundans». Però... i les llengües romàniques? Jordi Redondo observa molt agudament que «cap altra llengua romànica (tret del català) no assigna aquest valor de plat al diminutiu de l'antic nom de scutum. Creiem que es tracta d'un catalanisme més dins del grec medieval.» Així que he pogut, he consultat el Diccionari etimològic de Joan Coromines (vol. III, p. 562b): veig, en efecte, que escudella, amb el sentit que comentem, es troba en documents ben antics, amb ús normalitzat des del segle XIII. Escudella seria, doncs, un préstec del català al grec. Caldrà tenir-ho present només durant els àpats?

(Sobretaula. Als interessats recomano la lectura i estudi de l'article del mateix professor Jordi Redondo, "Hel·lenismes al català medieval: bilingüisme o llengua franca?", Quaderns de filologia. Estudis lingüístics 4/2, 1999, pàgs. 173-186.)

5 comentaris:

jcatala ha dit...

Certament fariem bons àpats, “non sine sale et omnibus cachinnis” com escrivia Catul, però no puc compartir la opinió de Jordi Redondo i és que en francès, llengua romànica, sí existeix el mot « écuelle » amb el valor de vaixella, plat.
I en això el diccionari etimològic i el lèxic de francès antic són contundents.
D’acord amb Marcel Galliot i Frédéric Godefroy, “escüelle” és d’orige llatí. La vocal protètica és pròpia de les llengües romàniques, la reducció de la silbant n’és una refecció del S.XIII.
Agraït Ramon, sempre tan culte i suggestiu en les teues aportacions.

Ramon Torné ha dit...

Moltes gràcies, Josep. Aquest diccionari no l'havia mirat pas!

Anònim ha dit...

Si entenc bé el raonament de Català, aleshores el francès 'écuelle' és manllevat pel grec medieval amb la forma 'skoutela'. I doncs, com és que la xiulant i la dental reapareixen? El francès no pot ésser la llengua d'origen d'aquest préstec grec.
Jordi Redondo

Anònim ha dit...

Si entenc bé el raonament de Català, aleshores el francès 'écuelle' és manllevat pel grec medieval amb la forma 'skoutela'. I doncs, com és que la xiulant i la dental reapareixen? El francès no pot ésser la llengua d'origen d'aquest préstec grec.
Jordi Redondo

jcatala ha dit...

Sembla que Redondo no ha llegit bé.
En cap moment he donat a entendre que “σκουτέλα” fos tributari del francès “écuelle”.

N’era prou refutar el contingut del post on s’observa que: “cap altra llengua romànica ( tret del català ) no assigna el valor de plat al diminutiu de l’antic nom de scutum”.

Amb sibilant i dental reduïdes, el mot també pertany al lèxic francès. No n’havia dit molt més.