dimecres, 31 de desembre de 2008

La llengua de Ramon Llull

Aproximadament el 18 per cent del lèxic lul·lià són llatinismes directes, o sia, paraules llatines preses sense adaptació o amb una adaptació mínima a les característiques del català. La majoria de tals llatinismes han perdurat i s’usen encara ara, de manera que el lèxic lul·lià també en aquest aspecte coincideix essencialment amb el català modern, igual que hi coindideix en l’element patrimonial o popular de l’idioma. Hi ha, però, un nucli important de llatinismes que han desaparegut de la llengua moderna i resulten, per tant, vertaders arcaismes, com ara aquests: accídia ‘peresa’, àer ‘aire’, amaror ‘amargor’, amist ‘mesclat’, apondre ‘adduir’, ‘imputar falsament’, apropincació ‘acostament’, blandir ‘afalagar’, bonitat ‘bondat’, cognició ‘coneixença’, coir ‘tenir coit’, cruciar ‘turmentar’, curial ‘cortès’, denudar ‘despullar’, efar ‘parlar’, feces ‘solatge, excrement’, ignir ‘inflamar-se’, infrigidar ‘refredar’, letícia ‘alegria’, longiqüitat ‘llunyania’, mundar ‘netejar’, munde ‘net’, mundificar ‘netejar’, odible ‘odiós’, odor ‘olor’, paupertat ‘pobresa’, pigre ‘peresós’, ponderós ‘feixuc’, presepi ‘menjadora’, responsió ‘resposta’, scible ‘que es pot saber’, símia ‘mona’, soror ‘germana’, tristícia ‘tristor’, vér ‘estiu’.

De vegades Llull no fa cap adaptació del mot llatí a l’estructura catalana, sinó que el pren tal qual, sense modificar-lo: així li veiem usar els adverbis ‘implícite’ i ‘explícite’, que avui són ‘implícitament’ i ‘explícitament’; els substantius ‘superfícies’ i ‘fortitudo’, alguns noms de sentits (‘gustus’, ‘visus’, ‘tactus’, ‘auditus’, ‘efatus’) i sobretot mots pertanyents a les enumeracions escolàstiques dels universals (com ‘genus’), dels predicaments (com ‘situs’ i ‘habitus’) i dels accidents (com ‘tempus’ i ‘locus’).

Entre els cultismes hem d’incloure els hel·lenismes. Ramon Llull no sabia grec; el seu coneixement de la filosofia aristotèlica li vingué a través de les versions en aràbic dels comentaristes musulmans, principalment Algazzali. Els hel·lenismes que va usar, i que passen prou del centenar, els va aprendre per via del llatí, i especialment de tres fonts llatines: el llenguatge de l’Església, el dels escolàstics i el dels tractadistes científics (de medicina, astrologia, etc.). Indicaré els principals vocables d’origen grec pel nostre Beat i avui inusitats: blastomar ‘blasfemar’, blastomia ‘blasfèmia’, colastrar ‘donar cops’, feica ‘medicina’, fisicià ‘metge de física’, gramatge ‘gramàtic’, tresorejar ‘atresorar’, yle ‘matèria prima’.

(Extracte d’Antoni Badia i Margarit & Francesc de B. Moll, apud Ramon Llull, Obres essencials, vol II, p. 1353.)