Els autors cristians aprofitaren els motlles clàssics per a difondre i dotar de vida culta llur evangeli. Això s'esdevingué en literatura i en tot el que els convingué. Potser només se'n salva l'estil personalíssim de les Confessions de sant Agustí. Però, per la resta, fins i tot l'apologètica no s'allunya de l'estil dialogat i erístic de Plató. Com sigui, em sembla que si llegim el següent comentari de Joan Fuster parlant de pintura i extret d’una col·leció d’assaigs que hauria de ser lectura obligada en l’assignatura d’Història de l’Art per a tots els estudiants d’Humanitats, no resultarà pas difícil de fer la transposició “ut pictura litterae Christianorum”:
La bellesa mai no fou una aspiració del pintor cristià. Ell pinta el que “creu”, i serà a través de la creença que podrà acostar-se a la bellesa –a la bellesa com ell l'entén: a Déu. Pinta la seva “creença”, i el món visible, el món-vel, té un abast de signe o de petja del món sobrenatural. Repeteixo que no importen les excepcions que, com tota regla, admetria aquesta afirmació –excepcions més aparents que reals–: perquè no és que en cada cas concret l'artista es trobi pressionat pel seu personal sentiment religiós sinó que el sentiment religiós, en si, encastat en l'esperit col·lectiu, pressiona l'estil total de l'època, innerva l'entera morfologia de l'art. I això s'esdevé encara quan la pintura té un tema profà: en part, els temes profans participen del mateix caràcter sacral; la religiositat comuna gravita sobre ells com sobre tot.