Batxillerat: quadrar al vuit

Molt sovint comet injustícia qui no fa res,
no només qui fa alguna cosa.
(Marc Aureli, Pensaments, IX, 5)

Escric aquest post ben preocupat. En un altre d'anterior vaig avisar dels problemes que poden sorgir per a obtenir el professorat corresponent a les hores de docència que les matèries de Cultura clàssica, Grec i Llatí tenen assignades. No vaig observar que la normativa del curs 2008-2009 diu molt clar en el seu apartat 13.2 que no hi ha cap obligació d'impartir una matèria de batxillerat si no hi ha un mínim de vuit alumnes matriculats (és a la pàg. 56 del document en PDF). Però, alumnes matriculats, quan? El mes de juliol o durant els reajustaments del mes de setembre (pels alumnes que volen canviar de modalitat)? Si els horaris s'elaboren durant el mes de juliol ja cal que ens afanyem... perquè el mes de setembre els professors ja no hi serem a temps. Més encara quan ens diuen que no hi ha increment de plantilles... però que els alumnes han incrementat les hores de classe degut a l'aplicació de la Loe: eliminar assignatures és una decisió que es prendrà ara, aquests dies de juliol, i cadascú pot imaginar a costa de quines matèries aprofitaran les hores que necessitaran els equips directius. I una altra: per què han de ser vuit alumnes el mínim? La dificultat per assolir vuit alumnes serà menor en un IES amb quatre o cinc línies de batxillerat respecte la d'un IES mitjà, de dues línes o tres, que són la gran majoria. Més que res, en els IES amb dues línies de batxillerat serà una proesa obtenir vuit alumnes de Grec i/o de Llatí, cosa que tothom sap per experiència pròpia. La norma, doncs, topa amb la igualdat d'oportunitats i em sembla que és recurrible atès que no hi ha les mateixes condicions per a tothom. Una altra: suposem que en la recent convocatòria d'accés a càtedra un professor entrava a formar part d'aquest cos. No serà una cosa ben ridícula veure com hi ha un catedràtic de Grec o Llatí sense alumnes? Em recorda aquell contrasentit del general sense exèrcit, del mariner a muntanya o del capellà sense parròquia. Tindrem, doncs, un professor (un catedràtic) preparadíssim que, ai las!, ha de veure com els alumnes potencials... són derivats a l'IOC per imperatiu legal, res a veure amb principis pedagògics i sense garantir la mateixa qualitat que la docència impartida presencialment. (Per cert, algú sap com s'ha de fer per a treballar a l'IOC i si les places surten a concurs?)

Llatí + aprop

Agraeixo el link a la Mònica Miró i, bocabadat, llegeixo el titular del diari de Vicent Partal: El llatí, una llengua no tan morta. I seguidament veig que s'endinsa en la web del Vaticà, Ephemeris, Nuntii latini i la SCL. Bé, moltes gràcies, ja era hora que els mass media diguessin alguna cosa bona sobre el llatí. De fet, el mateix diari, precisament un dia de Nadal va posar la notícia del web AKWN.

Volia remarcar només com és molt possible (fins i tot aconsellable) que la didàctica del Llatí a 4t d'ESO sigui a través d'un mètode actiu, com el de Hans Orberg, que està tenint força èxit entre els chironians segons sembla. El curs inicial (4t ESO / 1r Batxillerat) ja és a la venda i sembla que té èxit. Hi trobo a faltar, però, informació que altres llibres de text, com el que ha preparat l'amic Martí Duran, inclouen: la cultura i la història, exercicis d'etimologia, una antologia de textos traduïda, fins i tot la vigència del cinema!

Com sigui, ja fa temps que sabem que les classes de llatí no són gens avorrides. Més encara, si del que es tractava és de parlar en llatí!

| View | Upload your own

(Nota: cal tenir els altaveus "on". I si voleu més exemples podeu veure'ls aquí.)

«Fra Oriente e Occidente»: literatura, algunes notes prèvies

Deixeu que prengui la feliç expressió del gran Mazzarino com a punt de partença: de les grans valls de Mesopotàmia i de la conca del Nil sorgiren uns corrents culturals que progressaren en direcció oest fins abastar tot el Vell Continent (i que es trasvassaren fins a les Amèriques). Fou aquí on les civilitzacions se succeïren, es fongueren, tornaren a rebrotar i s'estengueren pel Mediterrani, el «Mar Nostre». Entre la sumèria Urduk, la caldea Ur, Tebes «la de cent portes», Atenes, Alexandria, Roma i els extrems occidentals d'Europa... el camí és llarg però la continuïtat sembla que ve arrenglerada amb contínues fites històriques. I si el Pròxim Orient sembla haver estat el primer bressol de la nostra civilització... ¿fins a quin punt ho és també de les nostres literatures?

És allí que neixen uns tipus d'escriptura que, per evolució directa, acabaran essent els nostres. Allí neixen les primeres dades d'una cronologia que mira d’assolir exactesa i comprensivitat, codificacions de lleis rudimentàries, fins un art i un concepte de la vida que ens resulten propers.

Fons i forma es compenetren mútuament. I és que sense un sistema d'escriptura clara no es pot concebre un pensament lògic (menys encara, artísticoliterari). Creat l'alfabet —l'assiri, l'assiri-caldeu, l'egipci i sobretot, el més pràctic, el fenici— sorgeix la necessitat de deixar constància de les gestes dels homes, de llurs llegendes i llurs tradicions, d'expressar llurs somnis i els més bells pensaments en un llenguatge escrit i transmissible a les futures generacions.

Grècia recollí i valorà, tot imprimint-hi el segell més genial que mai hagi pogut crear una civilització (i per això l’anomenem «Grècia clàssica»), tota aquella aportació cultural i literària assolint un harmoniós conjunt que, mercès a la seva literatura, es va anar transmentent fins els nostres dies. En la literatura grega es troben, doncs, normes i motllos precedents que serviran de model a Roma primer i, finalment, a totes les literatures posteriors que hagin volgut deixar constància del que els pobles han arribat a ésser i conquerir espiritualment.

Literatura universal?

Lluny de mi la polèmica o l'afany per quedar per damunt dels altres: μήτε μοι μέλι μήτε μέλισσα —diu Safo (fr. 167 V.). No entro a fer safareig per les queixes del professorat català per les PAU de Llatí d'enguany: els blogs de l'Associació de professors de clàssiques o el de Sebastià Giralt ja ho han assenyalat (aquest segon inclou una còpia de l'examen i suposo que cadascú podrà jutjar si s'escau al nivell de llatí d'un alumne amb dos cursos de tres hores setmanals, que és el que a Catalunya tenim legislat), fins i tot hi ha alguna carta al diari prou eloqüent. La situació no m'acaba de fer goig. Amb la implantació de la Loe a Catalunya, els IES on només hi hagi un professor de clàssiques no poden impartir la Cultura clàssica a 3r, el Llatí de 4t, el Grec i el Llatí de Batxillerat si no és traspassant unes hores d'escreix a altres professors o eliminant el Grec del Batxillerat. Convendria que no passi desapercebut que la normativa per al curs 2008-09 permet que la Cultura clàssica de 3r perpetuï la inòpia a què ens tenia acostumats la Logse perquè l'assignació mínima per aquesta matèria és de 35 hores (apartat 12.16.1). Naturalment, en la Literatura universal, ni pensar-hi. De fet, les lectures prescriptives fins al 2010 són: Bédier, Akhmàtova, Shakespeare, Goethe, Flaubert i Kafka. Per què no s'esmenta cap autor clàssic grec o romà? Quins criteris s'han fet servir per a establir aquest canon? Qui ha estat consultat —si és que s'ha de consultar algú? (Aquí hi ha un blog amb llibres potser més encertats.) Dubto que s'equivoqués Josep Vives, prologant la traducció de Joan Crexells, quan va escriure sobre l'Apologia de Sòcrates de Plató que «és, sens dubte, una de les peces més valuoses de tota la literatura universal». (Deixo altres exemples per l'estil, els catalans no maregem la perdiu: abans pau que justícia...) Totes les matèries de batxillerat tenen un coordinador (adjudat per diferents sotscoordinadors): i de la Literatura Universal qui se'n cuida? Vés per on, la literatura grega, que va ser la més universalitzada, de la que han begut totes les altres i que les ha informades... no forma part de les lectures prescriptives. Cal dir res de la literatura bizantina? I de la literatura romana? I de les lletres llatines que s'han conreat en tants països tants segles? I qui sap si, per bé que que les coses funcionin així, algun dia tot acabarà resolent-se feliçment. Costa de creure, però em diu un amic que el següent vídeo sembla demostrar-ho:

Anacreontis cupido

Anacreont, de Jean Léon Gérôme

Endreçant unes dades he rellegit un post anterior sobre el corn d'Amaltea. I m'han vingut al cap uns versos d'Anacreont que són un consol per a tots els qui no destigem més del que ens pertoca:

ἐγὼ δ' οὔτ' ἂν Ἀμαλθίης
βουλοίμην κέρας οὔτ' ἔτεα
πεντέκοντά τε κἀκατὸν
Ταρτησσοῦ βασιλεῦσαι

Per mi, ni el corn d'Amaltea
voldria, ni cent cinquanta
anys regnar a Tartessos.

Fr. 361 PMG