dissabte, 28 de febrer de 2009

Invitació a Catul

(...) Però si algun mèrit hi ha en la poesia de Catul, si alguna cosa el fa destacar encara avui com a gran creador, és el seu extraordinari domini del llenguatge. És sorprenent que en un poemari relativament breu com el que ens ha quedat d’ell es puguin trobar tants gèneres i registres diferents: efectivament, des del to més solemne fins al més col·loquial, des del cultisme més rebuscat fins al vulgarisme més cridaner, tot hi té cabuda. Veritable precedent de la poesia de l’experiència, aboca tots els seus sentiments, alegres o tristos, plaents o dolorosos, en els seus versos; no s’està de lloar els amics, de fustigar els enemics, de cantar els amors i de censurar els vicis utilitzant sempre les paraules justes, amb una espontaneïtat vivíssima. Per això més que no pas en les referències erudites a la mitologia i a les històries naturals dels poemes llargs (que no passen de ser un tribut a la moda), les troballes més felices del seu estil cal buscar-les en les interjeccions i les expressions d’afecte o d’enuig que prodigia en els epigrames. Beu en les fonts del llenguatge popular; però no ens enganyem: la seva aparent facilitat és fruit d’un coneixement profund de l’idioma, d’un domini insuperable de les tècniques de versificació i de moltes hores de feina repassant els esborranys. Aquesta era la manera de fer dels neotèrics.

[Jordi Parramon, "Presentació". Catul, Poesies completes. Barcelona, Eds. 62 - Empúries, 1999, ps. 11-12.]