dijous, 21 de maig de 2009

Ciència i món clàssic: un repte

Hi he pensat sovint. És el nostre punt feble: què sabem els professors de clàssiques, per exemple de Manili, o dels Catasterismes d'Eratòstenes, o de la medicina (ja sigui Hipòcrates, Galè, Cels... o Arnau de Vilanova)? Em sembla que la gran majoria no podríem pas presumir i crec que és una pena perquè el domini d'aquest àmbit fóra molt necessari i útil —per exemple davant l'actitud de detractors pedagogicocientífics de la cultura clàssica. Valdria la pena prendre's més en sèrio posar a l'abast la didàctica de la ciència en el món clàssic. Hi sortiríem guanyant de debò.

Aquí proposaré només dos apunts. El primer és sobre un web que no ha rebut l'atenció merescuda per les perspectives que enceta. Es tracta d'un treball molt meritori de Joan Bellès, injustament oblidat. El seu apropament als clàssics es fa a partir de tot un món de referents que descobreixen les diferents matèries de l'ensenyament secundari: les ciències naturals, les ciències socials, la tecnologia, l'educació física, la religió... fins i tot la psicopedagogia (que ja és, oi?). Val la pena, doncs, visitar
Apropament als clàssics a la XTEC.

En segon lloc cal rellegir els textos més a poc a poc i posar de manifest com ens informen sobre les diferents formes de vida, de la tècnica, de la mentalitat, etc. I posar de manifest també que la poesia pot ser portadora de una gran quantitat d'ensenyaments, tant tècnics com estètics. Dubto que avui per avui un poeta
—per molt renom que tingui— sigui capaç de compondre versos com aquests de l'Odissea (II, 413-429):
Tal havent dit, menà; i els companys seguiren tot d’una.
I tota cosa portant a bord de la nau ben bancada,
ho estibaren als llocs que el fill d’Ulisses els deia.
I Telèmac llavors s’embarcà, precedint-lo Atenea,
que va anar-se’n a seure al castell de popa, i prop d’ella

seia Telèmac. I els homes desferen llavors les amarres
i, embarcant-se a llur torn, es van asseure als escàlems.
I els envià una brisa la d’ulls lluents, Atenea,
un ponent seguidet, que sonava per l’ona vinosa.
I Telèmac, la colla apressant, va manar que posessin
mans a l’aparell; i tots a la pressa obeïren.
I arborant el pal d’avet, el plantaren a dintre
l’encaix de la paramola, lligat amb les burdes proeres,

i hissaren la vela blanca amb les drisses de cuir ben retortes.
I el vent inflà la vela pel mig, i l’ona purpúria
brogia fort a l’entorn del gaó de la nau que lliscava;
la qual corria per l’ona devers la fi de la ruta.

οἱ δ' ἄρα πάντα φέροντες ἐϋσσέλμῳ ἐνὶ νηῒ
κάτθεσαν, ὡς ἐκέλευσεν ᾿Οδυσσῆος φίλος υἱός.
ἂν δ' ἄρα Τηλέμαχος νηὸς βαῖν', ἦρχε δ' ᾿Αθήνη,

νηῒ δ' ἐνὶ πρυμνῇ κατ' ἄρ' ἕζετο· ἄγχι δ' ἄρ' αὐτῆς
ἕζετο Τηλέμαχος. τοὶ δὲ πρυμνήσι' ἔλυσαν,
ἂν δὲ καὶ αὐτοὶ βάντες ἐπὶ κλη{σι καθῖζον.
τοῖσιν δ' ἴκμενον οὖρον ἵει γλαυκῶπις ᾿Αθήνη,
ἀκραῆ ζέφυρον, κελάδοντ' ἐπὶ οἴνοπα πόντον.
Τηλέμαχος δ' ἑτάροισιν ἐποτρύνων ἐκέλευσεν
ὅπλων ἅπτεσθαι· τοὶ δ' ὀτρύνοντος ἄκουσαν.

ἱστὸν δ' εἰλάτινον κοίλης ἔντοσθε μεσόδμης
στῆσαν ἀείραντες, κατὰ δὲ προτόνοισιν ἔδησαν,
ἕλκον δ' ἱστία λευκὰ ἐϋστρέπτοισι βοεῦσιν.
ἔμπρησεν δ' ἄνεμος μέσον ἱστίον, ἀμφὶ δὲ κῦμα
στείρῃ πορφύρεον μεγάλ' ἴαχε νηὸς ἰούσης·

[ἡ δ' ἔθεεν κατὰ κῦμα διαπρήσσουσα κέλευθον.]

Retrobament d'Ulisses i el seu fill Telèmac
(Henri-Lucien Doucet, 1856-1895)


2 comentaris:

Luis Inclán ha dit...

Tens tota la raó, Ramon!
Conec aquest treball des de fa temps i no deixo de treure-li suc. Ho recomano a tothom.
Gràcies per recordar-ho!.
Salutacions.

Ramon Torné Teixidó ha dit...

No només cal recordar-ho sinó continuar ampliant dades: la quantitat de textos, de realia, etc. és infinita! Una base de dades així a Χείρων aniria molt bé.