divendres, 12 de juny de 2009

Sobre les Harpies

Tres alumnes de 4t d'ESO --la Urmila, la Montse i el David-- han fet un treball, un Projecte de recerca, sobre aquests personatges mitològics tan enigmàtics i que, pel que han descobert, perviuen en l'imaginari actual en força àmbits. Com que m'ha fet molt feliç i penso que s'ho mereixen de debò, us adjunto la seva presentació en Power point. Tant de bo en cursos posteriors n'hi hagi més.


Ara us copio la traducció que va fer el prof. Francesc J. Cuartero del passatge corresponent de Les Argonàutiques (II, 178-239). Anirà bé per a fer-ne memòria!
La història de Fineu

Allí a la riba, tenia la casa el fill d’ Agènor, Fineu, qui de tots els homes patia les penes més funestes, a causa de l’art profètica que antany li havia atorgat el fill de Leto. I no tenia cap mínim escrúpol a vaticinar exactament als humans el sagrat pensament fins i tot del mateix Zeus. Per això, a més, li tirava a sobre una vellesa duradora i li havia arrancat la dolça llum dels ulls. I ni tan sols el deixava gaudir dels aliments incomptables que els veïns, cada vegada que consultaven els oracles, aplegaven a casa seva; ans, sorgint de sobte entre els núvols, les Harpies li’ls arrabassaven sempre de la boca i de les mans amb llurs becs. A vegades no li quedava res per a menjar, a vegades només una mica perquè portés una vida d’aflicció. A més hi vessaven una sentor de floridura: ningú no resistia només d’empassar-s’ho, ans ni que fos restar-ne apartat: tal fetor exhalaven les deixalles de l’àpat.

Tan bon punt va sentir la cridòria i l’estrèpit de la colla, va comprendre que passaven aquells amb la vinguda dels quals, deia l’ oracle de Zeus, gaudiria dle seu aliment. Va alçar-se del llit que semblava un somni sense vida i, recolzat en el seu bastó, amb les seves cames remagrides va arribar a la porta palpant les parets; les conjuntures, quan caminava, li tremolaven de debilitat i de vellesa. Tenia la pell negra de brutícia, resseca, només la pell embolcava els seus ossos. En sortir de la casa va asseure’s, amb els genolls pesants, en el llindar del pati; un fosc cobriment l’envoltà, va semblar-li que la terra girava sota ell i va jaure en un desmai d’exhauriment , sense veu. Ells, en veure’l, es van aplegar al seu voltant, astorats. Llavors, traient amb prou feines l’alè del capdamunt del seu pit, va parlar-los en termes profètics:

“Escolteu, els més nobles de tots el grecs, si de debò sou aquells que, per l’ordre esfereïdora d’un rei, a bord de la nau Argo Jàson mena a la recerca del Velló! Sí, sou vosaltres, de cert: encara la meva ment coneix totes les coses per la seva virtut profètica. Gràcies, doncs, et dono, oh sobirà fill de Leto, fins i tot ens els meus fàtics dolorosos. Per Zeus protector del suplicants, que és el més rigorós envers els criminals, per Febos i per la mateixa Hera, qui més que tots els déus que us protegeix en el vostre viatje, us prego: protegiu-me i allibereu de dany un home dissortat, no salpeu abandonant-me així, sense cap mirament. Car no sols l’Erinis ha calcigat els meus ulls i estira el fil d’una vellesa que no té fi; i sobre aquests mals, penja un altre mal, el més amarg: les Harpies que m’arrabassen el menjar de la boca, abatent-se des de no sé quin indret de mort. No tinc cap mitjà de socors, ans més fàcil em fòra enganyar la meva pròpia ment, obsedida pel menjar, que no pas a elles: tan ràpidament travessen els aires amb llur vols. I si mai em deixen un bocí d’aliment, aquest exhala una fortor de podrit insuportable. Cap mortal no gosaria acostar-s’hi ni que fos un instant, ni que tingués el cor forjat d’acer; quant a mi, una necessitat amarga i insadollable m’obliga a romandre i, romanent, a endegar-los en el meu ventre maleït. Elles, una profecia diu que les detindran els fills de Bòreas; no seran pas uns estranys qui em defensaran, perquè jo sóc Fineu, qui antany va ser il·lustre entre els homes per la riquesa i pel vaticini; el pare que em va engendrar és Agènor, i la germana d’aquests, Cleòpatra, quan jo regnava entre els tracis, a canvi de presents vaig dur-la a casa meva”.

Apol·loni de Rodes, Les Argonàutiques. Trad. de Francesc J. Cuartero, RBA-La Magrana, Barcelona, 2002, pàgs. 160-163.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola, Ramón
En primer lloc, dir-te moltes gràcies per haver-nos ajudat tant en aquest treball. En segon lloc, per penjar-lo en la seva web personal! És tot un detall per nosaltres.

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Bé, doncs, aviam si n'hi ha més. Això cal que vagi progressant. Ànims i endavant!