dimarts, 18 d’agost del 2009

Honor i noblesa a la Ilíada i a la Chanson de Roland

Rebo de la Mònica Flores, alumna d'Humanitats a la UOC i coordinadora del Fòrum Grècia, un treball exquisit amb comparacions sobre la Ilíada i a la Chanson de Roland del qual no se'n pot perdre ni una engruna. Reprodueixo aquí algunes idees i dades que recull sobre el kléos com a leit-motiv de l'epopeia:

La Chanson de Roland i la Ilíada són relats que centren la seva temàtica en els herois: són nobles que volen reivindicar el reconeixement públic del seu honor. De fet, és aquest un tret predominant en la cultura grega, la qual gira al voltant de conceptes com la competitivitat, l’excel·lència física i moral, el triomf, l’honor, l’estimació, el reconeixement i la lloança pública de la victòria. Es pot afirmar que si existeix un concepte que defineix la societat grega per sobre d’uns altres és el de l’agon, la competició. «L’ideal que s’estén a tots els ordres de la vida, és “ser el millor i distingir-se dels altres”. La recompensa no és tan sols el botí o el premi, sinó l’aristeia, l’excel·lència física i intel·lectual, i la glòria, el reconeixement públic, la fama que concedeix la immortalitat» (1).

De fet, aquest reconeixement públic de l’honor que representa el botí és la gènesi que donarà lloc al tràgic desenllaç que narra la Ilíada: Aquil·les, el millor guerrer dels aqueus, i Agamèmnon, rei de Micenes i cap suprem de tots els aqueus, s’enfronten per la pèrdua dels seus símbols d’honor, les noies Briseida i Criseida, respectivament, les quals són part del botí d’unes operacions de pillatge. Per a Aquil·les resulta insofrible que Briseida quedi en poder d’Agamèmnon i aquest fet provoca el seu enuig:
“Però això ni t’importa ni te’n preocupes. I ara m’amenaces que tu mateix m’arrabassaràs la recompensa per la qual em vaig escarrassar i que els fills dels aqueus em van atorgar. Per cert, jo mai no he obtingut una retribució semblant a la teva, cada vegada que els aqueus han saquejat una ciutat ben poblada dels troians. Ara bé, la part més compromesa de la guerra va a càrrec dels meus braços (...) Ara me’n vaig a Ftia, perquè és molt millor retornar a casa amb les naus encorbades. Mentre aquí sóc deshonrat, no penso pas amuntegar-te fortuna i riquesa” Ilíada, cant I, vs. 150 - 171 (trad. J. Alberich)

Pel que fa a la societat medieval que es desenvolupà segles després, la supèrbia i l’orgull són els dos ressorts que mouen la noblesa. De fet, J. Huizinga (2) considera que l’ideal aristocràtic medieval s’ajusta a la definició que Burkhardt donà del sentiment renaixentista de l’honor: “Este sentimiento de honor es compatible con un egoismo y grandes vicios y es capaz de enormes errores; pero también puede adherirse a él todo lo que haya quedado de noble en una personalidad, y sacar de esta fuente nuevas fuerzas”. En aquest sentit, la Chanson de Roland està plena de crides al manteniment del bon nom i de l’orgull per mantenir l’honor intacte (3):
“Or guart chascuns que granz colps i empleit
que malvaisecançun de nus chantet ne seit.”
Roland, vs. 1013 – 14

“Melz voeill murir que huntage me venget.”
Roland, v. 1091
Així mateix, la defensa d’aquest honor condueix Aquil·les i Roland a cometre greus errors que perjudiquen els seus: Aquil·les es retira de la batalla, fet que comportarà que els aqueus perdin davant dels troians, fins que un cop assabentat de la mort de Pàtrocle, Aquil·les decideix tornar a la lluita. Pel que fa Roland, la seva negativa a tocar l’olifant provocarà el gran desastre de Roncesvalles, on els francs seran massacrats pels sarraïns.

(1) Tarrats Bou, F.; Sada Castillo, P.; Ramón Sariñena, E. (Coords.) Reflexos d’Apol·lo. Esport i arqueologia a la Mediterrània Antiga. Guia de l’exposició, Tarragona, Museu Nacional Arqeuològic de Tarragona, 2006, pàg. 8.

(2) Huizinga, J., El otoño de la Edad Media, Madrid, Ed. Alianza Editorial, 2004, pàg. 90.

(3) Wistar Comfort, W. "The carácter types in the old french chanson de geste", Modern Language Association of America, vol. XXI/2, 1906, pàgs. 279–434.

9 comentaris:

El Fil de les Clàssiques ha dit...

Per molts anys, Ramon, pel premi Didascàlia 2009 de la revista Auriga, un reconeixement més que merescut! Esperem que aquest curs puguem assistir altre cop a les representacions teatrals que ens has concedit.

Clarissa ha dit...

No té res a veure amb el missatge, però, em podries dir què vol dir l'expressió "croque-morts" i si és grec o llatí? Gràcies.

Anònim ha dit...

Enhorabona Ramon pel premi d'Auriga!
Ho he vist al fòrum de la UOC.

Com la Margalida crec que t'ho tens ben merescut. Tant de bó tots els docents tinguessin el teu entusiasme i dedicació envers les assignatures que imparteixes i que deixessin tant bon record en el seus ex-alumnes.

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Margalida i Eulàlia,

heu anat tan ràpides a escriure les vostres felicitacions que em sento avergonyit i tot de respondre en aquesta hora. El premi és per a tots, no pas per a mi: tots els qui estimem el món clàssic hem guanyat.

Clarissa,
no em sebmla veure que "croque-morts" tingui cap altra arrel del llatí tret de "mors, mortis". No sé què dir-te més!

Clarissa ha dit...

Gràcies de totes maneres...

Luis Inclán García-Robés ha dit...

L'enhorabona, Ramon! El premi Auriga fa justícia a la teva tasca. Que poguem disfrutar d'aquesta tasca molt anys!

Anònim ha dit...

En resposta a la Clarissa, jo diria que la expressió "croque mort" es refereix al "croc" que era una eina en forma de ganxo que servia a arrastrar els morts i endur-se'ls.

Anònim ha dit...

En resposta a la Clarissa penso que la expressió "croque mort" té a veure amb el "croc" que era una mena de ganxo que servia a arrastar els morts i endur-se'ls

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Gràcies, Lluís, per la teva felicitació!

Pel que fa al "croc" (el ganxo), diuen que el feia servir l'enterramorts quan hi havia cossos amuntegats... sembla que es devia originar durant la pesta medieval que assolà Europa.