dissabte, 28 de febrer del 2009

Invitació a Catul

(...) Però si algun mèrit hi ha en la poesia de Catul, si alguna cosa el fa destacar encara avui com a gran creador, és el seu extraordinari domini del llenguatge. És sorprenent que en un poemari relativament breu com el que ens ha quedat d’ell es puguin trobar tants gèneres i registres diferents: efectivament, des del to més solemne fins al més col·loquial, des del cultisme més rebuscat fins al vulgarisme més cridaner, tot hi té cabuda. Veritable precedent de la poesia de l’experiència, aboca tots els seus sentiments, alegres o tristos, plaents o dolorosos, en els seus versos; no s’està de lloar els amics, de fustigar els enemics, de cantar els amors i de censurar els vicis utilitzant sempre les paraules justes, amb una espontaneïtat vivíssima. Per això més que no pas en les referències erudites a la mitologia i a les històries naturals dels poemes llargs (que no passen de ser un tribut a la moda), les troballes més felices del seu estil cal buscar-les en les interjeccions i les expressions d’afecte o d’enuig que prodigia en els epigrames. Beu en les fonts del llenguatge popular; però no ens enganyem: la seva aparent facilitat és fruit d’un coneixement profund de l’idioma, d’un domini insuperable de les tècniques de versificació i de moltes hores de feina repassant els esborranys. Aquesta era la manera de fer dels neotèrics.

[Jordi Parramon, "Presentació". Catul, Poesies completes. Barcelona, Eds. 62 - Empúries, 1999, ps. 11-12.]

dimarts, 24 de febrer del 2009

Catul en la ficció

El passat divendres dia 20 de febrer vàrem tenir una sessió de lectura i comentari amb «Els amics dels clàssics», grup auspiciat per l'AIUMA i del que ja he parlat en algun altre moment. Aquesta vegada comentàrem els seixanta primers poemes de Catul, de temes i metres ben variats. Són els poemes que precedeixen el segon grup del corpus d'aquest poeta novus, un segon grup molt culte.

Com sigui, es comentà a bastament —sobretot per boca de Mercè Collell— que potser no s'hauria de contemplar i estudiar tant el poeta turmentat a mans de Clòdia/Lèsbia sinó turmentat perquè vol ser un poeta de l'amor. Simplement vol ser un poeta enamorat. Igual que Safo? El nom de l'amada li era un fet, un paper, del tot aliè. Catul volia expressar la seva filosofia de l'amor. I potser per això, dèiem a la fi, que tenim poemes com l'elegia consolatòria a Calvus (carmen 96) —que Carles Riba va traduir bellament en elegíacs (això últim no ho vaig dir).

Recomanació: de Pascal Quignard vull recollir la recomanació a llegir la seva novel·la, Le sexe et l'effroi. Afecció, distanciament, imaginació en la història... l'etern dualisme!

dissabte, 21 de febrer del 2009

Friedrich Nietzsche: què és la filologia

La Filologia és aquella Art venerable que demana dels seus practicants una cosa, sobretot: apartar-se, prendre-s’ho amb calma, prendre’s un temps, anar a poc a poc —és una art d’orfebreria i de coneixença dels mots, que no té res a fer, i que no fa res, si no ho fa a poc a poc. Precisament per aquesta raó, avui dia és més necessària que mai; precisament per això, ens fetilla i ens encanta més, en el cor d’una era de “productivitat”, és a dir d’apressament, d’indecent pressa suada, que vol “resoldre-ho” tot de cop, fins i tot qualsevol llibre, vell o nou. Aquesta Art no dóna mai res per resolt; ensenya a llegir bé, és a dir a llegir a poc a poc, pregonament, mirant amb precaució endavant i endarrere, amb reserves, deixant portes obertes, amb dits i ulls delicats. F. Nietzsche (Aurora, Pròleg)

dijous, 12 de febrer del 2009

Joan Bastardas in memoriam

Publico aquest post moments abans de sortir de viatge perquè no sembla que hagi tingut gaire ressò en la blogosfera quironiana la mort del dr. Joan Bastardas, catedràtic de llatí a la U.B. i expert en el seu vessant medieval. Sí que n'ha tingut en un blog sobre lexicografia i un altre blog, el de David Pinheiro, inlou una ressenya d'un llibre seu força mengívol: Diàleg sobre la meravellosa història dels nostres mots (1996). A Dialnet hom recull un bon assortit de les seves publicacions més significatives, alguna de les quals es troba disponible en línia. També hi ha alguns treballs seus a Googlebooks. Recercaenacció té una entrevista seva també disponible. Alguns diaris electrònics en parlen molt breument: El singular digital, Directe.cat!, Avui... tot i que «La Vanguardia» li dedicà un obituari força digne a càrrec de Rosa Ma. Piñol.

Abans d'ahir una professora companya meva, Marta Gallart, m'explicava com l'assignatura de llatí medieval era impartida en castellà exclusivament i tendenciosa fa alguns anys a la dita universitat... de manera que alguns alumnes, queixosos davant aquest fet es negaven a assistir a classe. El dr. Bastardas, em comentava ella, sense fer polèmica ni soroll i oferint-se voluntàriament, va impartir el curs en paral·lel. Segons deia, «ens rebia discretament al seu despatx de butaques immenses al primer pis del claustre de lletres a l'hora de dinar per evitar que ens descobrissin i ningú no s'ho prengués malament. Ens proposava traduccions alternatives, sempre en català esclar, i ens comentava els textos com si estiguéssim de tertúlia prenent el cafetó. Érem un grup de 7 o 8 estudiants. Ara em sap greu haver fet algunes campanes...» No em sembla exagerat afirmar que les lliçons que van aprendre d'aquell professor jubilat foren ben bé el doble del que els encarregats de curs mai podran haver ensenyat: llatí medieval, bondat i humanisme autèntics, no ficticis.

Tinc fotocòpia d'una necrològica que el dr. Bastardas va escriure sobre el llatinista Josep Vergés. El senyor Vergés havia estat confinat a Manresa acabada la guerra incivil. Els anys que vaig estar a l'Institut Lluís de Peguera, vaig tenir ben a l'abast moltes de les actes de notes i fins i tot dels tribunals que havia presidit (en alguns casos, al costat del dr. Josep Alsina). Aquesta necrològica va ser publicada en una revista extincta, Papers de Batxillerat (nº 7, desembre 1984, ps. 116-117), però és molt més que un escrit honrant un professor de llatí il·lustre: en la seva senzillesa i sinceritat, esdevé una declaració de principis i de valors pels quals val la pena viure dedicant-se a l'estudi amb il·lusió.

* * *
Josep Vergés, humanista i pedagog

Quan vaig disposar-me a redactar per a la Gran Enciclopèdia Catalana l’article dedicat a Josep Vergés i Fàbregas, per tal d’evitar errors i inexactituds em va semblar que era del tot convenient consultar-li algunes dades i dates. Jo, amic massa tardà, vaig descobrir, no sense una certa sorpresa, que ell estimava, més que cap altra cosa, la seva tasca de pedagog. Per això, després de la data de naixement (1903), l’article es introduït amb els mots “humanista i pedagog”. Potser val la pena de recordar els primers passos de la seva llarga carrera docent.

Deixeble de Joaquim Balcells a la Univeritat, es llicencià en Filosofia i Lletres l’any 1927; fou primer ajudant i després encarregat de curs a la Universitat de Barcelona. També fou professor d’Història de la Cultura a l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat (1930). Nomenat catedràtic de Llatí l’any 1932, fou incorporat des de la seva mateixa creació a l’Institut-Escola de la Generalitat; en fou també secretari. Tothom sap que l’Institut-Escola va jugar un gran paper en la renovació pedagògica i també en la formaició del professorat. Josep Vergés, enemic com era de mitificacions, especialment d’aquelles que d’alguna manera el concernien, sabia valorar molt bé tot allò que representava l’Institut-Escola, experiment que ell considerava del tot irrepetible, perquè els homes no es poden repetir. S’hi havia lliurat amb il·lusió i se sentia feliç quan retrobava els seus antics deixebles, els més joves avui ja arran de la seixantena.

L’any 1939, després de la guerra civil, fou traslladat a Manresa, i fins l’any 1957 no aconseguí de tornar a Barcelona. En jubilar-se (1973), era catedràtic de l’Institut Milà i Fontanals. L’eficàcia pedagòcica l’acompanyà sempre en tot lloc; no l’abandonà tampoc el seu propi estil, fet de naturalitat i lliure de qualsevol ombra de pedanteria. En certs moments especialment durs la seva manera de captenir-se, el seu tracte, barreja de naturalitat i energia, havia pogut sorprendre, certament d’una manera ben agradable, alumnes i professors. Els qui se senten deixebles seus, amb més autoritat que no pas jo, podran parlar, i ja han començat a fer-ho, de la seva obra de pedagog i, com jo prefereixo d’anomenar, del seu mestratge.

La seva activitat com a filòleg i humanista restà molt vinculada des de el principi a la Fundació Bernat Metge. Era encara estudiant, quan preparà amb el seu company Joan Petit, l’edició i traducció dels poemes de Catul (1928). La traducció causà un fort impacte per a la seva vigoria. És una idea molt pròpia del Noucentisme —i Josep Vergés n’era fill— que la incorporació dels clàssics a la cultura catalana era cosa del tot necessària en l’empresa de crear i consolidar la llengua literària. Calia sotmetre el català, a través de la traducció dels clàssics grecs i llatins, a un exercici tal que el convertís en una llengua culta i apta per expressar-ho tot, i Vergés restà sempre fidel a aquest esperit que exigia, sense defallença, una feina ben feta.

Fa ben poc Miquel Dolç ens recordava que Josep Vergés formava part de la segona generació de col·laboradors de la Fundació i també que, dels dos-cents vint-i-sis volums publicats, vint duen a la portada el seu nom. Un dia o altre algú haurà de fer un estudi sobre “Josep Vergés i l’art de traduir”. Aquí vull solament recordar la traducció de les odes i epodes d’Horaci, un prodigi de fidelitat, sobrietat, bon gust i naturalitat. Aparentment sembla que el traductor es limita a anar posant senzillament una paraula darrera l’altra; però això es una cosa ben difícil que requereix experiència, habilitat (és adir, art) i saviesa, i encara un perfecte coneixement del llatí i del català.

Voldria encara recordar una altra cosa que no és cap secret. A la Bernat Metge dugué una tasca feixuga i abnegada de revisió i arranjament de nombrosos originals i de reedicions. Ho feia sempre amb respecte i discreció. Quan les coses surten bé, oblidem sovint que hi ha hagut algú vetllant perquè hi surtin.

També cal recordar que, des de 1960, formava part del consell directiu de la Fundació. Era soci fundador de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, que va voler que la sessió inaugural d’aquest curs fos dedicada a la memòria de Josep Vergés, que havia estat també membre de la primera junta directiva. La Generalitat li havia otorgat la Creu de Sant Jordi.

De Josep Vergés jo no sabria parlar-ne sense emoció, i ara, no podria deixar de dir allò que vaig dir arran de la seva mort, a Mallorca, el dia 23 de juliol. Havia anat a l’illa acompanyant el seu fill Oriol, que donava unes lliçons d’Història en els Cursos de Català. Nosaltres estàvem a la residència del convent dels pares franciscans de la Porciúncula. Vam trobar el sistema d’explicar al jovent qui havia estat Josep Vergés, que havien conegut com un home vell, però vigorós que en uns dies s’havia guanyat la simpatia de tothom. El pare prior em va demanar de pronunciar, en la missa celebrada en al magnifica església del convent, unes paraules. Llavors, tractant-se d’un home tan sincerament cristià i d’una consciència tan recta, no em va semblar bé parlar únicament dels seus mèrits, com a estudiós i com a professional. Vaig intentar d’explicar com tota la seva obra havia estat una obra d’amor, tant la de pedagog com la d’humanista i filòleg, d’amor als homes i d’amor a la seva pàtria i a la seva llengua. Vaig explicar també com havia estimat els seus amics i com se sentia orgullós d’ells i dels seus deixebles; vaig parlar també de la seva fortalesa enfront del dolor, i que per això la mort que el va poder abatre no havia volgut doblegar-lo a poc a poc. Encara vaig dir que per a ell la feina ben feta era simplement una exigència d’ètica professional. No sé si vaig aconseguir que fos entés plenament allò que vaig dir i que ara aquí vull repetir: que allò veitablement important de Josep Vergés era ell mateix i la lliçó de vida que va saber donar-nos.
Joan Bastardas
[Gràcies a l'amic Eveli Moreno podem disposar d'aquest text en PDF.]

divendres, 6 de febrer del 2009

Grècia 2009

Com que dijous vinent sortim de viatge a Atenes amb vint-i-un alumnes de l'IES Matadepera poso alguns enllaços que em semblen útils (al menys per a fer un tast):

· Web general sobre Atenes. En anglès: un altre web sobre Atenes.
· Web del metro d'Atenes. Per a veure un mapa detallat cliqueu aquí.
· Meteorologia.
· Diccionari de grec modern per a urgències.
· Plànol d'Atenes i plànol de l'Àtica.
· Informació sobre el Museu Arqueològic Nacional d'Atenes i Web del museu.
· L'Acròpolis d'Atenes (segons el Ministeri de cultura).
· Egina, l'illa paradís.
· Delfos (segons el Ministeri de cultura).
· El temple de Posidó a cap Súnion.

dilluns, 2 de febrer del 2009

Un déu cruel?

Llegint Les Geòrgiques de Virgili he topat amb aquest passatge que remunta al mite de les edats hesiòdiques però que deixa ben malparat Júpiter, potser tant o més que en el mite de Prometeu!
Ante Iouem nulli subigebant arua coloni:
ne signare quidem aut partiri limite campum
fas erat; in medium quaerebant, ipsaque tellus
omnia liberius nullo poscente ferebat.
ille malum uirus serpentibus addidit atris
praedarique lupos iussit pontumque moueri,
mellaque decussit foliis ignemque remouit
et passim riuis currentia uina repressit,
ut uarias usus meditando extunderet artis
paulatim, et sulcis frumenti quaereret herbam,
ut silicis uenis abstrusum excuderet ignem.
“Abans que Júpiter, no hi hagué cap conrador que treballés els camps, era fins sacríleg posar fites o dividir la plana en partions; eren de tots les collites, i la terra ho produïa tot, ella mateixa, amb més llibertat sense ésser sol·licitada. Fou Júpiter que donà el malèfic verí a les negres serpents, que ordenà als llops de rapinyar i al mar d’embravir-se, que espolsà la mel de les fulles, amagà el foc i aturà els rierons de vi que corrien arreu, a fi que la fretura creés, a força d’intents, les diverses arts, de mica en mica, i fes sortir dels solcs el brull del blat, i tragués el foc escondit dins les venes de la pedra.”

(Virgili, Geòrgiques, I 125-135. Traducció de Miquel Dolç, Fundació Bernat Metge, 1963.)