dissabte, 25 de juliol del 2009

Triaducció*

Que em perdonin els especialistes en glossaris (altrament dits gazofilacis) i lèxic normatiu. El cas és que em trobo amb una traducció... que és una meravella imaginativa. I per això mateix voldria proposar el mot: una traducció ampliada i refosa imaginativament podria ser anomenada triaducció (no tant retraducció o similars).

Comencem per l'original: primera volta. Petro Aretino cita un vers de Petrarca a l'inici de la tercera jornada del Ragionamento —coneguda també com el colloquium muliebre—. És aquest:

Se amor non è, che dunque è quel ch'io sento?
(Petrarca, Canzoniere, CCXXII, 1)

Segona: l'any 1547 Fernán Xuárez publica una versió "reduïda" d'aquest llibre de l'Aretino, ara amb el títol El coloquio de las damas —els motius són més que obvis—. El vers de Petrarca esdevé aquí una estrofa sencera, una redondilla:
Para cuanto mal sostengo
no quiero más galardón,
que ver á mi corazón
cautivo donde lo tengo.
Tercera: tinc a l'abast una versió llatina de la traducció de Xuárez (de hispanico in latinum traducebat...). El llatí és obra de Gaspar Barth (Barthius). Faig servir l'edició publicada el 1660. Ara ens les havem amb dos dístics elegíacs que fan així:

Omnia quae patior mala si pensare velint fors
Una aliqua nobis prosperitate, Dii.
Hoc precor ut faciant, faciant me cernere coram
Cor mihi capturum quae tenet hocce, Deam.

Qui es vulgui entretenir en qüestió de triaduccions segur que pot triar entre material abundant (no només del llatí, naturalment) i amb resultats tan originals com inesperats. Caldria posar-s'hi en sèrio perquè bona part de la pervivència dels clàssics és filla de les interpretacions —de vegades agosarades— que se n'han volgut fer. La història de la censura hi té molt a dir, i també la història del pensament. Algú en dubta?

dilluns, 20 de juliol del 2009

Web 3.0

M'assabento, gràcies a Ciberprensa i a Bloctenia, que ha arribat la web 3.0 i que encara no sabem com encaixar-ho: la novetat és aquí i potser no ho sabíem. Corre per la xarxa fins i tot un Manifest de la web 3.0. I el tema és imparable. Mesos enrera semblava que potser em dedicava fer prediccions fora de lloc enllaçant un vídeo sobre una realitat amb noves possibilitats que cada dia són més aprop nostre.

Com sigui, l'evolució és ràpida però no invalida cap dels estadis anteriors del món virtual: és a dir, subsistiran —i cal que continuïn fent-ho— la web 1, la 2 i la 3.

Breu: la Web 1.0 ofereix informació a l'usuari, la Web 2.0 es basa en la interacció amb l'usuari, amb la Web 3.0 és l'usuari qui defineix quina informació interessa —o és rellevant per als seus interessos.

Novament la imatge val més que mil paraules: youtube ens acompanya quatre minuts i, havent-ho entomat, serà bo pensar-hi a poc a poc, fins el moment de posar-se mans a l'obra.





diumenge, 12 de juliol del 2009

Carles Riba en el cinquantenari de la seva mort

El 12 de juliol de 1959 moria el poeta Carles Riba, hel·lenista altament qualificat i autor d'una obra realment clàssica. Enguany en fa cinquanta anys. Potser bona part de la seva vida —i de la seva actitud davant moltes coses vitals— es podria resumir en aquest vers final de l'Elegia segona quan ell se sentia «ric del que ha donat i en sa ruïna tan pur».

Margalida Capellà insereix aquest bell documental en el seu blog, un programa de TV3 que va fer història: Carles Riba, passió i lucidesa. Crec que val la pena passar-hi estones mirant-lo i pensant-hi. És moltíssim el que en podem aprendre!

Edu3.cat



Addendum. El post va ser escrit fa uns dies i m'adono avui que per la xarxa i la blogosfera corren algunes notes: Gazophylacium recull unes interessants observacions sobre Riba i Fabra (el darrer vers de l'Elegia IX diu "vençuts" en algunes edicions), Montserrat Tudela també se suma a la commemoració, Marta Albertí en destaca el vessant de traductor, Sam Abrams li dedica una columna a l'Avui (i també hi ha un escrit d'Ada Castells). Vilaweb també li ha reservat un espai (Sebastià Alzamora recita tres poemes) i la incansable Margalida escriu dues notes més: l'una parla de Riba com a pont entre Catalunya i Grècia, i una altra sobre les poesies de Kazantzakis musicades. Fa temps Diari d'un llibre vell va posar una fotografia del seu despatx de treball.

Nou addendum, 16 de juliol: en aquest post de Diari d'un llibre vell teniu un recull molt complet del ressò d'aquest aniversari.

dimecres, 8 de juliol del 2009

L'art ciclàcic reviu


Lorena Mingorance m'explicava fa temps com es desviu per l'art antic i de manera especial per l'art ciclàdic. Precisament, dies enrere, en un dels seus correus ho tornava a esmentar i molt amablement em va remetre a un article seu en línia a Tendencias del arte: núm. 16, 2008: "Coleccionar arte cicládico".

Crec que val la pena pensar-hi més a poc a poc: l'estilització i suavitat d'aquestes figures és realment una meravella per als ulls... i també un repòs per a l'esperit. De sobte em ve a la memòria el passeig per les sales de la banda esquerra del Museu Arqueològic Nacional d'Atenes: n'hi ha un nombre molt representatiu i em proposo de fer-hi un nou recorregut, sí, molt més calmosament. Una altra cosa: si algú volia llegir l'article tal com ella el va redactar, explorant fites importants en artistes de la primera part del segle XX, La Genialidad del arte cicládico, aquí el teniu. Moltes gràcies, Lorena!

Apèndix (11.07.2009): afegeixo també un article seu que m'envia sobre ceràmica islàmica, «lo más interesante para mí es la explicación sobre el poder de la escritura y la caligrafía en el Islam. Igual no pega nada con tu blog, pero a mi me parece que es una forma muy diferente de entender el mundo, que nos convendría conocer».

dimecres, 1 de juliol del 2009

Telèmac i Atena

Els diàlegs entre Atena i Telèmac són d'una profunditat psicològica extraordinària. Són els que marquen les pautes per on ha de discórrer l'acció de l'Odissea. Són diàlegs més importants que no els del fill amb la seva mare Penèlope. És d'Atena que Telèmac rep ensenyaments de rebus humanis atque divinis, és Atena qui planifica, qui combat el seu desànim i, pel que fa al credo o a les seves cavil·lacions, és la deessa —un alter ego de la seva mare, postulàvem fa uns dies amb els Amics dels Clàssics de l'AIUMA— qui posa les coses al seu lloc. Aquesta lògica i sentit comú (o, si voleu, psicologia) que emana del pensament femení (i no de l'ἀρετή guerrera) és un dels secrets gràcies als quals el poema homèric manté la seva vigència i se'ns fa realment proper. Ho podreu comprovar amb aquest passatge del cant III (vv. 231-238). Parla la deessa:

Ῥεῖα θεός γ' ἐθέλων καὶ τηλόθεν ἄνδρα σαώσαι.
βουλοίμην δ' ἂν ἐγώ γε καὶ ἄλγεα πολλὰ μογήσας
οἴκαδέ τ' ἐλθέμεναι καὶ νόστιμον ἦμαρ ἰδέσθαι,
ἢ ἐλθὼν ἀπολέσθαι ἐφέστιος, ὡς ᾿Αγαμέμνων
ὤλεθ' ὑπ' Αἰγίσθοιο δόλῳ καὶ ἧς ἀλόχοιο.
ἀλλ' ἦ τοι θάνατον μὲν ὁμοίϊον οὐδὲ θεοί περ
καὶ φίλῳ ἀνδρὶ δύνανται ἀλαλκέμεν, ὁππότε κεν δὴ
μοῖρ' ὀλοὴ καθέλῃσι τανηλεγέος θανάτοιο.

Un déu, si vol, fàcilment salvarà, fins de lluny, el seu home.
Jo més voldria passar fatigues nombroses i penes,
i a l’estatge fer cap i veure-hi el dia en què es torna,
que, en venint, sucumbir damunt la llar, com l’Atrida
pèrfidament caigué a mans d’Egist i l’esposa.
Però el cert és que la mort, a tothom comú, ni els déus poden
fer-la enllà de l’heroi que estimen, quan ve que l’atua
la funesta parca de mort, que en el dol ens aplana.

(Trad. C. Riba, ed. Alpha, Barcelona, 1953, p. 59)