Prezi: una nova eina per a presentacions

Es diu Prezi.com i es tracta d'una nova eina de la web 2.0 que conjuga tot el dinamisme d'un Power point, pot incorporar vídeos i, de manera sorprenent, permet focalitzar o allunyar una part del póster només fent servir el rodet del ratolí i fent doble clic en la part que més ens interessi. No cal passar, doncs, diapositives perquè permet una mobilitat total per tot el document. A més a més, pot importar documents en Word o en PDF i qualsevol d'aquestes presentacions pot incrustar-se on vulguem. Crec que es pot rendibilitzar força degut al seu fàcil maneig. De moment l'originalitat queda assegurada. Mireu, si us vaga, aquesta breu notícia sobre Sòcrates i Plató.

Declaració de principis

Ho vaig llegir fa temps i em va agradar molt. Ho trobareu en el blog doceo et disco-διδάσκω καὶ μανθάνω (i abans al blog ÍTACA, el mes de setembre del 2006). Es tracta, senzillament, de deixar clars alguns punts que molta --massa gent-- no té clars. Així que ho reprodueixo aquí, havent començat el curs, ampliant-ho i canviant-ho un xic:

EL LLATÍ I EL GREC NO SÓN LLENGÜES MORTES
Perquè una llengua morta no la parla ningú.

Perquè una llengua morta no la llegeix ningú.
Perquè una llengua morta no l'entén ningú.
Perquè el grec i el llatí són llengües oficials de més d'un país.
Perquè quan hi ha un descobriment hom recorre al grec i al llatí per a donar-li un nom.
Perquè són llengües amb tecnicismes que s'entenen pertot arreu.
Perquè el grec i el llatí es pode llegir i comprendre, i no fa falta, el 90% de les vegades, la intervenció d'altres llengües per a entendre'ls.
Perquè són el vehicle de cultura.
Perquè el llatí és la llengua mare de milions de persones del món.
Perquè el català i les seves llengües germanes no deixen de ser llatí mal parlat.
Perquè són les nostres arrels en tots els sentits.

Perquè gràcies als seus avenços en medicina, tècnica, guerra, dret... avui som una mica més i estem una mica més avançats.
Perquè el llenguatge mèdic és grec i llatí purs. I també una gran part del lèxic de l'anglès.
Perquè, per la seva base indoeuropea, l'aprenentatge i comprensió de la gramàtica i els fenòmens lingüístics d'altres llengües és més fàcil perquè són els comunes...
Perquè un filòleg clàssic és una persona encuriosida i interessada per la seva llengua i el seu passat.
Perquè el coneixement del llatí i del grec suposen un coneixement més ampli de la nostra llengua...
Perquè permet conèixer la quintaessència de la nostra llengua i de la nostra cultura.

El llatí i el grec no són llengües mortes.
Perquè es parlen, es llegeixen, s'escriuen.
Perquè si fossin llengües mortes, ja faria anys que no s'estudiarien.

Perquè si fossin llengües mortes, ningú coneixeria la seva pròpia llengua.
Perquè si fossin llengües mortes, no es tindrien mecanismes ni arrels per a crear noves paraules.
Perquè si es tractés de llengües mortes, mai no es parlaria d'evolució.
Perquè una llengua morta no duraria més de dos mil·lennis parlant-se.
Perquè si el llatí fos una llengua morta no hauria donat lloc a tanta cultura ni a tantes altres llengües.
Perquè si hagués mort, s'hauria perdut una part important de la història de la humanitat.
Perquè si fossin llengües mortes, Europa no estaria orgullosa de les seves arrels: de fet, no tindria arrels.
Perquè si fossin llengües mortes, els metges no tindrien vocabulari ni els coneixements que tenen, els historiadors no coneixerien més de mil anys d'història, els enginyers no coneixerien els elements bàsics de la tècnica, els militars no sabrien desenvolupar estratègies, els arquitectes no tindrien models que han servit durant segles, no hi hauria models de comportament moral, els polítics serien inútils (encara que això sigui l'excepció), els juristes es guiarien per l'interès propi, els científics no tindrien referents per a anomenar les coses de manera que ho entenguessin tots, els químics continuarien fent de mags, ni tan sols tindríem arades per a conrear la terra, els mestres no sabrien ensenyar...

Perquè l'essència del llatí i el grec la duem intrínseca en el nostre ésser, ens inspira, ens sorprèn, ens ensenya, ens acull, ens uneix... ho admirem.

No hi ha ningú que quedi indiferent davant el Colosseu, el Partenó, una obra d'enginyeria romana, la Ilíada, les tècniques de guerra, les maneres de vida, el respecte per la família, l'amor a la pàtria, les seves organitzacions, els seus personatges, les seves gestes, la seva cultura ...
Perquè si fossin llengües mortes, la nostra societat seria primitiva.
Perquè ningú pot renegar del seu passat ni dels seus pares: sempre estaran aquí.

Per això un filòleg clàssic és una persona necessària per a la societat: perquè qui desconeix el seu passat, està condemnat a repetir-lo en el futur.
Perquè el plaer de poder llegir i comprendre el llatí i el grec en si mateixos és molt intens, indescriptible, emocionant. És un plaer permès a uns pocs, la curiositat dels quals i l'amor per la llengua i la cultura els ha dut per aquests camins.

Un filòleg clàssic no està interessat en els diners, sinó en poder acostar al món petits tresors que a la majoria de la gent passen desapercebuts...
Perquè són dipositaris d'aquesta memòria, talment una baula més en el llarg fil de la història.

Per tot això --i moltes coses més-- el llatí i el grec no són llengües mortes. Són el meu passat, el meu present i el meu futur, la meva vocació, allò al que penso dedicar la meva vida.

Iconografia

'

ICONOS.it potser sigui l'exemple més ben assolit de treball interdisciplinari entre textos antics i representacions artístiques. Aquest web és un treball de la càtedra d'iconografia i iconologia de la Universitat de Roma, "La Sapienza". Claudia Cieri Via, la seva responsable, pren com a base Les metamorfosis d'Ovidi i en fa una anàlisi completíssima des de tots els punt d'estudi, entre els que cal remarcar el vessant de la tradició clàssica, riquíssim, tot al llarg de la història de l'art. Una visita, que en un principi podia preveure's com una breu cerca d'informació pot allargar-se indefinidament... Coses de la teranyina!

Imprescindible sobre art grec

A qualsevol que vulgui tractar --ni que sigui de passada-- el tema de les relacions entre mite i art, literatura i art, etc. se li fa del tot necessari consultar els catàlegs elaborats per Sir John Davidson Beazley.

Fins fa poc, alguns dels seus llibres només es podien consultar en biblioteques selectes. Avui la Universitat d'Oxford posa al nostre abast el Beazley Archive, un centre per a l'estudi de l'art com no n'hi ha d'altre amb una base de dades realment envejable i de gran qualitat. Aquest web és imprescindible.

Carles Magrinyà: un aniversari merescut

El post d'avui tampoc no és méu. L'ha escrit una excel·lent estudiant d'Humanitats, Sílvia Magrinyà Guasch, néta del llatinista que traduí a la Fundació Bernat Metge les Elegies de Tibul —un treball que ella ha redescobert de manera impensada i meravellosa. Carles Magrinyà va finar el 1959, igual que Carles Riba, i enguany n'és el 50 aniversari. Em sembla important i de justícia dedicar-li aquest record en espera d'altres estudis que caldria encetar: la seva personalitat i treball bé s'ho mereixen.

* * * *

Carles Magrinyà i Solé

Jo no vaig conèixer el meu avi. Aquest any en fa cinquanta que va morir, així és que jo vaig tenir un avi noucentista. Curiosament morí el mateix any que Carles Riba.

La primera vegada que vaig ser conscient que el meu avi es dedicà a una tasca diferent i capaç de despertar emocions va ser en un hospital. La meva àvia materna estava ingressada a l’hospital de Valls i la seva companya d’habitació, quan va saber qui era el meu pare, va saltar del llit posseïda momentàniament per una força sobrenatural i va recitar El salt de la Reina Mora, el poema amb el que el meu avi va guanyar l’Englantina d’or l’any 1921 a les Festes de la Candela de Valls.

La visió de la convalescent convertida en rapsode elevant-se molt més enllà de la ridícula camisola hospitalària i de l’escenari verd-blanc-esterilitzant d’habitació d’hospital va ser molt més impactant per a mi que totes les converses familiars o que les infinites columnes de llibres del pis del Passeig de Sant Joan de Barcelona.

El meu avi havia nascut a Valls, l’any 1885 i, com molts altres de l’època, accedí a la formació superior a través del seminari. Deixà els estudis eclesiàstics inacabats al Seminari Diocesà de Tarragona i es llicencià en Filosofia i Lletres a Barcelona. I es dedicà a escriure; vers i prosa. I ho feu en un moment d’eclosió de la llengua i cultura catalanes. Guardonat en diverses edicions dels Jocs Florals d’arreu de Catalunya, l’any 1920 publicà el seu primer llibre de poemes que titulà Esteles de llum.

Sembla que publicà un seguit de novel·les curtes amb el curiós pseudònim de Jack Wilson la llàstima es que es va endur per sempre el secret de la tria d’aquest nom. El meu hort ha florit és el seu darrer llibre de poesia publicat però la casa familiar del poble de Lilla és plena de manuscrits i projectes inacabats.

Jo he retrobat el meu avi tot llegint la seva traducció (conjunta amb Joan Mínguez) de les Elegies d’Albi Tibul publicada l’any 1925 per la Fundació Bernat Metge. Una bellesa. I una feinada.

Partícep del moviment noucentista, m’enorgulleix pensar que el meu avi fou una petita part de l’estratègia política cultural destinada a convertir el català en una llengua de cultura. Amb l’objectiu d’aconseguir una obra ben feta, els noucentistes opten per l’estilització, el rigor i la puresa lingüístiques. I és així com tenim, a principis del segle XX, un bon nombre de traduccions de les creacions literàries més significatives al català més pur.

Ningú no m’ha sabut dir com va aprendre l’alemany el meu avi però a casa hi ha la seva traducció d’Aigua salada de Heinrich Hauser publicada per l’editorial Proa l’any 1933. El meu pare diu que era capaç d’haver-ho fet sol.

A partir dels anys trenta el meu avi es dedicà gairebé de forma exclusiva a la tasca pedagògica i fou professor de català, de llatí així com director de les Escoles Catalanes Verdaguer i també de l’Institut-Escola Pi i Margall.

La guerra civil tallà en rodó totes les iniciatives i realitzacions polítiques i culturals dutes a terme pels homes de la Renaixença, del Modernisme i del Noucentisme. De la seva obra ingent no en quedà sinó el record. La implacable depuració que van patir tots aquells que havien participat de forma tan activa en la normalització i dignificació de la cultura catalana, estroncà les seves possibilitats literàries i pedagògiques. I el que fou més greu: la situació el va conduir cap a la desorientació i l’immobilisme mental.

El meu avi no s’exilià però patí una mena d’exili interior. Es refugià en els seus textos, llegia i escrivia per evadir-se d’una realitat massa dura i massa absurda per poder ser entesa. Una víctima de les que no sumen perquè no són morts, però una víctima en definitiva. La guerra el convertí en poc més que un espectre del que havia estat i, el que és més trist, del que podria haver estat.

El canvi radical de caràcter del meu avi ha marcat la imatge que la família n’ha transmès. Un home que sabia moltes coses, però que es passava el dia tancat a la biblioteca, absent, sense ganes de participar en un món que havia destrossat el seu.

No vull perpetuar l’estigma. No s’ho mereix, prefereixo quedar-me amb tot el que va fer sabent que és una mínima part del que voldria haver fet. Haver llegit Tibul i haver-ne gaudit em fa pensar com en va gaudir ell i vull conservar aquesta imatge viva i apassionada del meu avi.

Sílvia Magrinyà Guasch

Blanes, 1 de juliol de 2009