diumenge, 30 de maig de 2010

Narcisisme ovidià

No em puc estar de reproduir i comentar uns passatges de les Metamorfosis que més m’han captivat darrerament. Ja vaig escriure una nota insinuant el tema però arran dels comentaris i converses amb el Grup d’Amics dels Clàssics de l’AIUMA, ens vam aturar a assaborir algunes parts del relat.

Compartiré amb vosaltres uns versos que descriuen un locus amoenus especial. Es tracta del topos que posa davant nostre un bosc verge, inconegut, intacte fins i tot per la natura mateixa.
Fons erat inlimis, nitidis argenteus undis,
quem neque pastores neque pastae monte capellae
contigerant aliudve pecus, quem nulla volucris
nec fera turbarat nec lapsus ab arbore ramus;
gramen erat circa, quod proximus umor alebat,
silvaque sole locum passura tepescere nullo.
“Hi havia una font límpida, argentada d’ones transparents, que mai els pastors ni les cabres paascudes a la muntanya no havien tocat, ni cap altre bestiar, que cap ocell no havia enterbolit, ni salvatgina, ni rama caiguda de l’arbre. Hi havia herba al voltant, que la humitat pròxima nodria, i el bosc no permetia que el sol escalfés gens l’indret.” (Metamorfosis, III, 407-412. Trad. Adela Ma. Trepat i Anna Ma. de Saavedra, FBM)



És en aquest context tan privatiu i reclòs que té lloc l’enamorament de Narcís per ell mateix. Ovidi hi entra a partir de la imatge de la set en el jove (set provocada per la xafogor i els afanys de la cacera) que es transformarà en una sitis altera. La descripció és abellidora perquè reprèn, bo i adaptant-ho a l’obsessió de què és presa el nostre protagonista, a una altra xafogor i —perquè no dir-ho— una altra cacera:
Hic puer et studio venandi lassus et aestu
procubuit faciemque loci fontemque secutus,
dumque sitim sedare cupit, sitis altera crevit,
dumque bibit, visae correptus imagine formae
spem sine corpore amat, corpus putat esse, quod umbra est.
adstupet ipse sibi vultuque inmotus eodem
haeret, ut e Pario formatum marmore signum;
spectat humi positus geminum, sua lumina, sidus
et dignos Baccho, dignos et Apolline crines
inpubesque genas et eburnea colla decusque
oris et in niveo mixtum candore ruborem,
cunctaque miratur, quibus est mirabilis ipse:
se cupit inprudens et, qui probat, ipse probatur,
dumque petit, petitur, pariterque accendit et ardet.
“Allà el minyó, fatigat del delit de la cacera i de la calor, es va ajeure, atret per l’aspecte del lloc i de la font, i mentre vol alleujar la set, una altra set li va créixer, i mentre beu, corprès per la imatge de la bellesa que contempla, ama una esperança sense cos, pensa que és cos allò que és aigua.
   S’espalma davant d’ell mateix i s’atura, immòbil, amb el rostre impassible com una estàtua feta de marbre de Paros. Ajupit sobre l’herba mira els estels bessons, els seus ulls, i els cabells dignes de Bacus, dignes àdhuc d’Apol·ló, i les llises galtes, el color de vori, la galania del rostre i la rojor mesclada amb una blancor de neu i admira tot allò que el fa admirable. Es desitja, insensat, i ell mateix que lloa és lloat, i quan persegueix és perseguit, i alhora encén i crema.” (Metam. III, 413-426)

Un cop s’ha encès la passió (“Quantes vegades va fer unes vanes besades a l’aigua falaç” — inrita fallaci quotiens dedit oscula fonti! — al v. 427) dóna peu a la reflexió per part del poeta. Ara Ovidi entra en el relat i s’encara a Narcís i li adreça uns mots —i jo em demano si no hi ha aquí un alter ego dialogant amb ell mateix...
Quid videat, nescit; sed quod videt, uritur illo,
atque oculos idem, qui decipit, incitat error.
credule, quid frustra simulacra fugacia captas?
quod petis, est nusquam; quod amas, avertere, perdes!
ista repercussae, quam cernis, imaginis umbra est:
nil habet ista sui; tecum venitque manetque;
tecum discedet, si tu discedere possis!
“Quina cosa veu, no ho sap; però per allò que veu es consum i l’error mateix que enganya els seus ulls els dóna desfici. Crèdul, ¿per què debades vols agafar fantasmes fugitives? Allò que cerques no és enlloc, allò que estimes, aparta’t i ho perdràs. Aquesta ombra que veus és el reflex d’una imatge; no té substància pròpia. Amb tu ve i roman, amb tu partiria si tu poguessis anar-te’n.” (Metam. III, 430-436)

Intuïa potser Ovidi la força i l’emmirallament de la falsedat? S’adonava de la facilitat que arriba a tenir la pruïja de l’autoengany? En només quatre paraules, en un simple hemíepes, “spem sine corpore amat” (v. 416) amb què introdueix el tràgic bellugueig emocional i psíquic, hi veig una concisió i una plasticitat dignes de figurar en qualsevol estàtua de Bernini.