dissabte, 23 d’octubre de 2010

Sobre la llibertat d'expressió al món clàssic (II)

... /...

A la Roma republicana l’exercici de la censura venia per mà de la figura del censor. Les seves funcions eren vàries, però la més important era la de reprimir els excessos morals i polítics, és a dir, censurar tot allò inacceptat o inacceptable. La famosa Llei de les XII taules (451-449 a.C.) va ser la primera legislació per la censura a Occident i incloïa també les difamacions, la prohibició a l'oralitat i òbviament, també als escrits. L’objectiu era penalitzar aquells actes que anaven contra la dignitat del poble romà, i més durament si eren contra un representat legal. A partir d’aquí, totes les lleis es van anar convertint en un fort mecanisme de censura, prohibició i repressió.

A l’etapa imperial romana, August va anar incrementant el seu poder fins a ser considerat ‘princeps’ i ‘pontífex màxim’, de manera que exercia ell sol les funcions de censor màxim (amb la funció específica de la pràctica de la censura). A tall d’exemple esmentarem l’expurgació dels llibres sibil·lins (amb la cremació dels llibres “màgics” que contradeien el culte públic de caire oficial). La intensificació de la censura es va donar en la major part sobre els continguts polítics, tot i que s'exercia mitjançant un pretext falsejat que intentava fer creure que els motius no eren polítics. Tot i l'augment de la censura, August va actuar per compensar la situació promovent una instrumentalització gràfica (i iconogràfica) molt important que va suposar un avenç tècnic en la pràctica de l’escriptura. August utilitzava l’escriptura com a eina per desenvolupar la seva pròpia política i envoltar-se d’una elit intel·lectual que obeïa a la difusió cultural de la grandesa de Roma i d’August.

Així es produeix el naixement de l’actitud de por a la llibertat d’expressió i la difusió de pràctiques d’autocensura. Paral·lelament, apareix la propaganda política de l’emperador acompanyada de la seva divinització en tots els camps. I, de la mateixa manera, se sacralitza el llibre oficial, pràctica que s’adoptarà posteriorment en l'àmbit de les grans religions amb els llibres sagrats, considerats portadors de la veritat divina.

... /...