dimarts, 14 de juny de 2011

Cinc haikus



El haiku i el tanka són formes tradicionals de la poesia japonesa paral·leles a l'epigrama que van conrear grecs i romans. Precisament una excel·lent professora de llatí, Mònica Miró, ha publicat amb el seu marit, Abraham Mohino, un llibre de haikus que presenten demà dimecres, dia 15 (a les 19.30 h. a l'Espai Mallorca; C/ Carme, 55). L'obra que tenen el goig de presentar s'intitula En el límit de l'ombra, pols de cinabri. Ha sortit fa pocs dies publicada per l'Editorial Moll, de Palma de Mallorca, i és el núm. 162 de la col·lecció Balenguera de Poesia.

Segons m'explica, el volum, d'un centenar de pàgines, està concebut com un díptic. El sentit no és altre que una concepció de l'existència sempre al caire de l'abisme, en el límit mateix d'allà on comença l'ombra i s'apaivaga la llum, però, malgrat això, la possibilitat en tot moment de sorprendre's davant la bellesa, o per una emoció que no s'espera, o, simplement,arran dela contemplació del que ens envolta, o, més encara, amb el poder extrem i redemptor de l'estima, de l'amor, de la passió. El cinabri, sulfur de mercuri vermell, molt tòxic, és considerat en moltes cultures orientals com a portador d'una llavor d'immortalitat. El llibre, doncs, és fet de contrastos entre la mort i la vida, el desencís i l'esperança, l'ombra i el cinabri.

Prou sabem quin és el poder màxim del poema mínim, d'aquestes disset síl·labes mètriques de l'haiku que deixen petja sobre un pur no-res, que vencen, mal que sigui momentàniament, la força rosegadora del temps, la capacitat anihiladora dels dies, que fixen l’instant, gràcies a la màgia de l'escriptura, com una fotografia a la qual hom pot retornar sempre que vulgui. Us deixo cinc tastos per a anar agafant-li gust:

               El temps s'afua:
               entre roquissars llisca
               la sargantana.

               Al bassal tèrbol,
               la llum em torna el rostre:
               préstec efímer.

               Reescric paraules:
               dolç palimpsest de cera
               la teva esquena.

               Si cou, la vida!
               Aparença enganyosa,
               flor de baladre.

               Negra nit, clou-me
               els ulls, lladre serena
               dels tons de l'iris.

3 comentaris:

Stefano Sanfilippo ha dit...

Hola, bona nit,

El vers final de cada haiku (és una sensació potser extemporànea, no hi entenc massa de poesia japonesa), que no sé si és per la traducció o, efectivament, és música de l'original, tè el deix i la màgia de l'adònic, d'aquell "spectat et audit" que et deixa suspès fins a l'última síl·laba.

La mostra que ens ensenya és molt bona. Felicitats.

Mònica ha dit...

Stefano, la singularitat del poemari és que l'original és en català, i que, del català, se n'ha fet una versió japonesa. Estic d'acord amb el que dius sobre el deix compartit per ambdós sistemes mètrics. Celebro que t'agradin.

Mònica

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Hi ha poemes que, en la seva brevetat, denoten un molt bon treball. Ànims i endavant!