dijous, 4 d’agost de 2011

Lotòfags



Un breu passatge de l'Odissea 
(IX, 82-97) m'ha fet pensar en l'amnèsia col·lectiva, tan estesa a dia d'avui, per bé que contínuament se celebren i promouen aniversaris i memorials. L'oblit és un ethos, una força interior que s'ha anat congriant dins nostre tot al llarg dels segles. Els grecs lluitaren per a foragitar-lo relegant-lo al món dels morts però no ha estat així en la postmodernitat, que s'hi refugia de manera covarda. Encara em venia pensar en les multituds de lotòfags de multiforme presència que s'encomanen mútuament aquest μελιηδέα καρπόν. Possiblement algú arribi a dir que sort en tenim de tot plegat perquè qui porta comptes de les barrabassades que ha hagut de patir, qui sap si mai més no tornaria a recuperar la felicitat... Ulisses forçant els seus companys a tornar a les naus sembla la imatge d'aquell fugitiu incomprès de la caverna intentant dur els altres companys a la vertadera llum.


Ἔνθεν δ᾽ ἐννῆμαρ φερόμην ὀλοοῖς ἀνέμοισιν
πόντον ἐπ᾽ ἰχθυόεντα· ἀτὰρ δεκάτῃ ἐπέβημεν
γαίης Λωτοφάγων, οἵ τ᾽ ἄνθινον εἶδαρ ἔδουσιν.
ἔνθα δ᾽ ἐπ᾽ ἠπείρου βῆμεν καὶ ἀφυσσάμεθ᾽ ὕδωρ, (85)
αἶψα δὲ δεῖπνον ἕλοντο θοῇς παρὰ νηυσὶν ἑταῖροι.
αὐτὰρ ἐπεὶ σίτοιό τ᾽ ἐπασσάμεθ᾽ ἠδὲ ποτῆτος,
δὴ τοτ᾽ ἐγὼν ἑτάρους προΐειν πεύθεσθαι ἰόντας,
οἵ τινες ἀνέρες εἶεν ἐπὶ χθονὶ σῖτον ἔδοντες
ἄνδρε δύω κρίνας, τρίτατον κήρυχ᾽ ἅμ᾽ ὀπάσσας. (90)
οἱ δ᾽ αἶψ᾽ οἰχόμενοι μίγεν ἀνδράσι Λωτοφάγοισιν·
οὐδ᾽ ἄρα Λωτοφάγοι μήδονθ᾽ ἑτάροισιν ὄλεθρον
ἡμετέροις, ἀλλά σφι δόσαν λωτοῖο πάσασθαι.
τῶν δ᾽ ὅς τις λωτοῖο φάγοι μελιηδέα καρπόν,
οὐκέτ᾽ ἀπαγγεῖλαι πάλιν ἤθελεν οὐδὲ νέεσθαι, (95)
ἀλλ᾽ αὐτοῦ βούλοντο μετ᾽ ἀνδράσι Λωτοφάγοισι
λωτὸν ἐρεπτόμενοι μενέμεν νόστου τε λαθέσθαι.


Durant nou dies fui dut al grat dels vents ruïnosos
pel mar que habiten els peixos; i al deu abordàrem la terra
dels lotòfags, un poble que viu d'una menja florera.
Desembarcàrem allí, en el ferm, i prenguérem aiguada,
i de seguida les colles dinaren al flanc dels navilis.
Doncs, en ser que ja haguérem gustat el pa i la beguda,
vaig enviar uns companys que anessin a prendre clarícies
de quina era la gent que menjava el pa a la contrada:
dos minyons escollits i un tercer com a herald que els agrego.
Aviat pel camí s'escometen amb gent dels lotòfags;
i no és pas que els lotòfags meditin la pèrdua dels nostres,
ans al contrari, els donen un poc de lotus, que el gustin;
ara, el qui d'ells ha menjat la drupa  melosa del lotus,
ja està llest, que ni vol tornar pel report ni a la terra,
ca! més s'estimarien romandre allí amb els lotòfags,
atipant-se de lotus, per sempre oblidats del viatge.

[trad. Carles Riba]








4 comentaris:

Ramon ha dit...

Ramon, magnífica referència a l'oblit. A banda d'aquesta tenia la de Plató, que explica, em penso que al mite escatològic de la República, que les ànimes beuen del riu Leteo abans de reencarnar-se. En qualsevol cas, m'acabes d'empényer a pensar un article sobre el tema.

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Sí, l'oblit pot ser un gran defecte, naturalment. Potser sigui perquè és una manera de renovar-se fent-nos creure que els altres també van al nostre pas.

Montserrat Tudela ha dit...

Ramon, en aquests temps d'oblit col.lectiu, no saps com t'agraeixo que m'hagis retornat aquest text.

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Gràcies, Montserrat, pel comentari. L'oblit sempre juga a favor dels mateixos!