dijous, 29 de desembre de 2011

Steiner defineix «clàssic»

Sàviament i sempre ric en anècdotes, en el segon capítol de la seva autobiografia, Errata, George Steiner ens emmena vers un dels seus corol·laris més lúcids donant una resposta vital a la qüestió «què és un clàssic». Abans de la definició posa un bell exemple de com Ulisses «va ser llegit» per Demòdoc i, en les pàgines següents repon com són els interrogants que un clàssic desvetlla en nosaltres; és la seva sàvia pedagogia, el seu mètode. D'aquest paràgraf seu no se'n pot perdre ni una engruna:
Defineixo un «clàssic», en literatura, en música, en art, en l'argument filosòfic, com una forma significativa que ens «llegeix» a nosaltres. Ens llegeix a nosaltres més que nosaltres el llegim (l'escoltem, el percebem). No hi ha res de paradoxal, ni encara menys de místic, en aquesta definició. Cada vegada que l'abordem el clàssic ens interrogarà. Desafiarà els nostres recursos de coneixement i intel·lecte, de ment i cos (molta estètica primària i fins i tot resposta intel·lectual és corporal). El clàssic ens preguntarà sobre nosaltres: «ho has entès?»; «t'ho has reimaginat seriosament?»; «estàs preparat per actuar a partir de preguntes, a partir de les potencialitats de l'ésser transformat, enriquit que he plantejat?»

3 comentaris:

Enric Blanes ha dit...

Steiner coincideix amb el que Harold Bloom diu de Shakespeare, un pas més enllà: que ens ha creat!

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Gràcies, Enric. Bloom fa començar elcanon de la literatura occidental amb Dante: no hi puc estar en més desacord (als EUA són així).

P. Maró ha dit...

Molt bona la definició. La compartisc absolutament. Dante és el fill de Virgili i Virgili d'Homer.