Kaunas / cauneas

Per a Óscar Martínez García, 

hàbil traductor d'Homer i assimilador d'herois i  guerrers.

Com que encara sembla que ho tenim fresc voldria referir-me només al joc de paraules del camp de futbol on van jugar les seleccions d'Espanya i Lituània ahir al vespre, Kaunas. Aquest vídeo dóna compte de l'estat de la gespa i del terreny de joc: penós per a un equip acostumat a altres escenaris.

Kaunas: el nom del camp m'ha fet venir, de retruc, la famosa anècdota del general Crassus: mentre el botiguer cridava cauneas! tot anunciant les seves figues de Caunes, sembla que en realitat no es tractaria de res més que d'un omen advertint-lo de no lluitar contra els parts: caue ne eas! Dit en veu alta (imagineu-vos-el esgargamellant-se pels encontorns del fòrum) la diferència de sentit gairebé devia ser imperceptible i, d'aquesta manera, el desastre esdevingué inevitable. Això el va convertir sergurament en l'omen més recordat de tota la religió romana, segons apunten Xavier Espluga i Mònica Miró. Avui els afeccionats al futbol i que encara creguin en les supersticions podran treure les seves pròpies conclusions de l'afer. Per cert, sabeu si els periodistes n'han dit res? L'Óscar potser no deixarà perdre l'ocasió... si realment el futbol és com un curs accelerat de cultura clàssica.

Horaci a les PAU 2011. Una traducció de vuit Odes i del «Beatus ille»

Als horacianistes Antoni Cobos Fajardo (Girona) i 

Juan Manuel Martínez Peñarroja (Castelló)

Suposo que a aquestes alçades de curs no serà gens desconegut als nostres estudiants de batxillerat el nom d'Horaci. Qui vulgui donar una ullada a aquesta personalitat de l'època d'or de les lletres llatines pot fer-ho consultant alguns llocs de la xarxa: per exemple aquest article a «Auriga» del professor Josep Alsina, les corresponents pàgines de Laberint i del Progetto Ovidio, o el blog El fil de les clàssiques. A qui tingui ocasió, li recomano també l'article d'Ignasi Riera, «Un Horaci no del tot cínic dóna consells als poetes joves... i als vells, si pot!», Auriga 58, 2010, 18-22.

Fa poc a la revista d'humanitats «Sarasuati» he tret una versió en línia dels vuit poemes escollits de les Odes (I, 1; I, 11; I, 14; I, 24; I, 37; I, 38; II, 10; III, 30) que han de ser estudiats enguany. Aprofito ara l'avinentesa per a incloure aquí la versió que he fet de l'epode més famós del poeta de Venosa, el segon:

“Benaurat aquell que, lluny de les ocupacions, igual que la primitiva raça dels mortals, conrea els camps paterns amb els seus bous, alliberat de tot interès¹; i que no es desperta, talment el soldat, en sentir el ferotge toc de la trompeta de guerra, no tem el mar furient i defuig el fòrum i els palaus superbiosos dels ciutadans rics. 

Així doncs, marida [10] els llargs sarments de les vinyes amb els alts pollancres, adés contempla els ramats de vaques mugint en una vall solitària i esporga amb el tallant els llucs bords i n’empelta de bons, adés guarda la mel espremuda en àmfores netes, adés ton les febles ovelles.

O bé, quan la Tardor ja ha deixat veure pels camps la seva testa coronada de fruits madurs, com es rabeja en collir les peres de l’empelt [20] i el raïm que rivalitza amb la porpra per tal d’obsequiar-vos, Príap i tu, Silvà, protector de les llindes!

S’abelleix de jeure, ja sia sota un vell tronc d’alzina, ja sia damunt la gespa ufanosa. Corren mentrestant les aigües pels marges pregons, se sent la piuladissa queixosa de les aus dins dels boscos i les fonts remoregen amb l’aigua que brolla tot convidant a un son lleuger.

Però quan l’estació hivernal de Júpiter tonant [30] prepara pluges i neus, encalça per totes bandes els ferotges senglars amb nombroses gosses fins les trampes que els barren el pas, o amb una estaca lleugera prepara unes xarxes poc espesses —engany per les grives llamineres— i amb la llaçada captura la llebre poruga i la grua viatgera, trofeus que l’omplen de goig.

Qui, enmig d’aitals activitats, no s’oblida de les punyents preocupacions que comporta l’amor? I si, per altra part, una casta muller acompleix el seu paper cuidant [40] la casa i els fills estimats —talment una dona sabina o l’esposa, bruna pel sol, de l’apuli amatent—, prepara el foc sagrat de la llar amb llenya resseca abans no arribi el marit fatigat i, tancant el ramat satisfet dins la cleda de canyissos, muny els braguers botits, i abocant vi de l’anyada de la dolça gerra prepara menges que no ha clagut comprar, no em plaurien més les ostres del Lucrí ni tampoc el [50] rémol o els escars²  —si mai una tempesta els empenyia de les aigües d’Orient cap al nostre mar—, i ni l’au africana³  ni el francolí de Jònia anirien a parar al meu estómac amb més goig que l’oliva collida de les branques més carregades, o l’agriella que estima els prats i les malves que curen un cos malaltís, o l’ovella sacrificada per les festes Terminals, [60] o el cabridet furtat al llop.

En l’endemig d’aquests àpats, quin bo dóna veure els ramats que tornen de la pastura cap a casa, els bous cansats amb la rella girada damunt el coll abatut, i els esclaus del casal —eixam d’una llar fecunda— posats al voltant dels Lars resplendents!”

Quan l’usurer Alfi hagué parlat així, disposat a fer-se camperol d’immediat, aplegà tot el diner per les idus i [70] es posa a preparar el préstec per a les calendes. 

[Trad. R. Torné] 

Algunes notes:
1. faenus era l’interès que hom guanyava quan feia un préstec. Vegeu, al final del poema l’al·lusió a l’usurer Alfi.
2. L’scaurus era un peix molt preuat a l’Antiguitat, que es trobava a l’Egeu i a les costes d’Àfrica.
3. La gallina de Guinea.

Il·lustració:

del blog de Francesc Cornadó

Un «perquè filologia clàssica»

Sembla que no ha passat desapercebuda una al·lusió a la filologia clàssica en un programa radiofònic els darrers dies. En el fons hi ha tota una concepció del món que es redueix a "si Vostè vol una cosa com aquesta, pagui". És a dir, el valor de les coses és donat pel que paguem.... quan les volem, és clar.

Fa un temps vaig rebre un correu d'un amic, l'Antoni Saragossa, amb una cita que invita a reflexionar tot i que, com diu l'adagi, intelligenti pauca:

"Si nosaltres podem avui aquí, en alemany, parlar tan sols de coses humanes, és entre altres coses, gràcies a la bona disposició dels romans per llegir els escrits dels mestres grecs com si fossin cartes dirigides a uns amics d'Itàlia". (Peter Sloterdijk, Normas para el parque humano, Siruela, Madrid, 2006, pp.21-22)

(També afegeixo dos enllaços que m'ha facilitat el mateix Antoni Saragossa al voltant del llibre de Sloterdijk: per què el va escriure, que és el que volia expressar ... en darrer terme, és un assaig en forma de conferència com a resposta a "Carta sobre l'Humanisme" de Heidegger. En fer-la pública els mitjans de premsa alemanys, Habermas va intervindre provocant un "xoc" de pensadors al voltant de l'humanisme: Habermas vs. Sloterdijk. Són aquest i aquest.)

Addendum: el professor Josep Murgades, catedràtic de Filologia Catalana, en el seu escrit Impagable, sí arremet contra les declaracions del Conseller. També ha referències al tema en els blogs de l'APLEC i, de passada, Carlos Cabanillas.

Carta de Matías López, catedràtic de Filologia Llatina a la Universitat de Lleida. Notícia apareguda a La Mañana (17 de març) sobre la carta de protesta del degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, Joan Busqueta. Còpia de la resposta de l'honorable conseller de Salut, sr. Boí Ruiz (17 de març).

Prosòdia llatina, un exemple

M'ha encantat de veritat. És un exercici d'aquells que realment són d'admirar i que fóra una aportació exemplar per a la I Trobada Internacional de Didàctica dels Estudis Clàssics que tindrà lloc els dies 8 i 9 de juliol d'enguany. Es tracta de frases extretes del primer tom del LLPSI dites en castellà i en llatí... marcant la prosòdia de llargues i breus. Una delícia escoltar-ho. Treballs com aquest refermen la convicció: ensenyar (i, doncs, aprendre) llatí i grec de manera viva és certament possible. Caldria prendre'n nota.

No ho volia oblidar: un altre treball molt meritori són els pensa latina d'Alejandro Pastor i que ja compta amb un grup notable de seguidors a facebook.

Pa negre per a la setmana blanca

Enguany (per primera i última vegada) els Instituts del Vallès Occidental "celebrem" la setmana blanca entre el 7 i l'11 de març. Són pocs dies per a llegir molt i treballar intensament (cosa que alguns voldríem) però, d'entre les feines que em voldria imposar és la lectura de Pa negre, la famosa novel·la d'Emili Teixidor que ell mateix em va dedicar amb efusió immerescuda en un autògraf el 30 d'abril del 2009, durant la seva visita a Matadepera, i que ara reprodueixo. Després de l'èxit amb els premis Goya... quedarà entre els desitjos que no es realitzen?