dimarts, 10 d’abril de 2012

El foc, un do dels déus


En un altre post ja vaig indicar com Boccaccio es referia a aquesta meravella de la natura. Ara em trobo amb el cant IV de l'Odissea i apareix, d'improvís, la bella imatge del foc. El vell del mar sap com Menelau podrà obtenir un feliç retorn fins a casa seva... però abans no ho reveli es transformarà "en tot allò que es mou per la terra, en aigua i en foc, que encenen els déus" (IV, 418: ὅσσ᾽ ἐπὶ γαῖαν / ἑρπετὰ γίγνονται, καὶ ὕδωρ καὶ θεσπιδαὲς πῦρ).


 El foc θεσπιδαές m'ha recordat el qualificatiu que rep al començament del Prometeu (v. 7): aquí el foc és πάντεχνος. Pensava com, només amb un simple adjectiu, de l'àmbit diví (cf. també Hefest a Il. 21, 343: Ἥφαιστος δὲ τιτύσκετο θεσπιδαὲς πῦρ) aquesta força de la natura ha passat a pertànyer a l'àmbit humà i a ésser dominada, inevitablement manipulada —volia dir vençuda— sota un coneixement artesanal. Si voleu també admeto que el foc ha quedat adjectivalment, lingüísticament, degradat. Però el foc sempre serà tan preuat... i tan temut!


2 comentaris:

Mercè Collell ha dit...

Benvolgut ramon, et ranscric u nfragment de l'aricle, Una cas, una llar: El descobriment del foc i la facultat d’encendre’l ha estat una de les grans descobertes de la humanitat. Conèixer el secret de d’obtenir-lo comporta un cert domini sobre aquest ric element. Segons la mitologia, Prometeu, el tità benefactor del homes, roba el foc als déus. Zeus, lluny de conformar-se, envia un càstig al lladre i alhora a la humanitat. Crea una dona bellíssima, Pandora, que en obrir la gerra que portava escampa tots els mals pel món. Els homes gaudiran d’allò tan preuat i ric --el foc-, però alhora hauran de patir infortunis. Freud ens ensenya que en el terreny dels sentiments i les vivències sempre hi ha una doble vessant.

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Moltes gràcies, Mercè. Al costat d'un avantatge hi ha tot sovint un contratemps!