dissabte, 15 de setembre de 2012

Sant Agustí i l'aprenentatge de la llengua (novament)

Ja fa ben bé un parell d'anys que vaig recollir en un post algunes consideracions de sant Agustí. Però llegint la lliçó 51 del mètode Assimil de Desessard, m'he alegrat qui-sap-lo de redescobrir la sopa d'all a Conf. I, VIII, 13:

Nonne ab infantia huc pergens veni in pueritiam? vel potius ipsa in me venit et successit infantiae? nec discessit illa: quo enim abiit? et tamen iam non erat. non enim eram infans qui non farer, sed iam puer loquens eram. et memini hoc, et unde loqui didiceram post adverti. non enim docebant me maiores homines, praebentes mihi verba certo aliquo ordine doctrinae sicut paulo post litteras, sed ego ipse mente quam dedisti mihi, deus meus, cum gemitibus et vocibus variis et variis membrorum motibus edere vellem sensa cordis mei, ut voluntati pareretur, nec valerem quae volebam omnia nec quibus volebam omnibus, prensabam memoria. cum ipsi appellabant rem aliquam et cum secundum eam vocem corpus ad aliquid movebant, videbam et tenebam hoc ab eis vocari rem illam quod sonabant cum eam vellent ostendere. hoc autem eos velle ex motu corporis aperiebatur tamquam verbis naturalibus omnium gentium, quae fiunt vultu et nutu oculorum ceterorumque membrorum actu et sonitu vocis indicante affectionem animi in petendis, habendis, reiciendis fugiendisve rebus. ita verba in variis sententiis locis suis posita et crebro audita quarum rerum signa essent paulatim conligebam measque iam voluntates edomito in eis signis ore per haec enuntiabam. sic cum his inter quos eram voluntatum enuntiandarum signa communicavi, et vitae humanae procellosam societatem altius ingressus sum, pendens ex parentum auctoritate nutuque maiorum hominum.

5 comentaris:

ANTONIO MARTÍN ORTIZ. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ANTONIO MARTÍN ORTIZ. ha dit...

Amic Ramon,

És molt interessant el text que ens presentes de San Agustí, però crec que, en la teva admiració pel Llatí, no te n’adones que actualment són ben pocs els que poden entendre un text en Llatí, llevat evidentment d’uns quants, como podem ser els professors. Si vols que el text sigui entès per una majoria de gent, la traducció a una llengua actual, sigui Català o qualsevol altra, és inevitable.

Aquest és el motiu pel que deixo aquí una traducció en francès que em sembla acceptable.

[1,8] CHAPITRE VIII. COMMENT IL APPREND A PARLER.

13. Dans la traversée de ma vie jusqu’à ce jour, ne suis-je pas venu de la première enfance à la seconde, ou plutôt celle-ci n’est-elle pas survenue en moi, succédant à la première? Et l’enfance ne s’est pas retirée ; où serait-elle allée? Et pourtant elle n’était plus; car déjà, l’enfant à la mamelle était devenu l’enfant qui essaye la parole. Et je me souviens de cet âge; et j’ai remarqué depuis comment alors j’appris à parler, non par le secours d’un maître qui m’ait présenté les mots dans certain ordre méthodique comme les lettres bientôt après me furent montrées, mais de moi-même et par la seule force de l’intelligence que vous m’avez donnée, mon Dieu. Car ces cris, ces accents variés, cette agitation de tous les membres, n’étant que des interprètes infidèles ou inintelligibles, qui trompaient mon coeur impatient de faire obéir à ses volontés, j’eus recours à ma mémoire pour m’emparer des mots qui frappaient mon oreille, et quand une parole décidait un geste, un mouvement vers un objet, rien ne m’échappait, et je connaissais que le son précurseur était le nom de la chose qu’on voulait désigner. Ce vouloir m’était révélé par le mouvement du corps, langage naturel et universel que parlent la face, le regard, le geste, le ton de la voix où se produit le mouvement de l’âme qui veut, possède, rejette ou fuit. Attentif au fréquent retour de ces paroles exprimant des pensées différentes dans une syntaxe invariable, je notais peu à peu leur signification, et dressant ma langue à les articuler, je m’en servis enfin pour énoncer mes volontés. Et je parvins ainsi à pratiquer l’échange des signes expressifs de nos sentiments, et j’entrai plus avant dans l’orageuse société de la vie humaine, sous l’autorité de mes parents et la conduite des hommes plus âgés.

T’envio una cordial salutació.

Antonio

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Antonio, deixo aquí una traducció que he fet del passatge. Ja hi faràs les teves observacions, com sempre:


«És cert que, fent via cap aquí, de la infantesa vaig arribar a la puerícia? O, millor, aquesta arribà i va suplantar la infantesa? No es va allunyar pas: on, doncs, se n'anà? I, amb tot, ja no hi era. Perquè jo no era pas un infant que no parla sinó un nen que ja parla. D'això me'n recordo, però de com havia après a parlar me'n vaig adonar més tard. I és que no me'n varen ensenyar els homes adults, mostrant-me les paraules amb un cert ordre de doctrina, tal com poc temps després ho feren amb les lletres, sinó que jo mateix, gràcies a la intel·ligència que em vas donar, Déu meu, ho anava fixant en la memòria quan amb gemecs, crits diversos i moviments diversos volia expressar els sentiments del meu cor —per tal que hom obeís la meva voluntat— i no era capaç d'obtenir tot el que volia ni de convèncer a tots els qui volia. Quan ells anomenaven algun objecte i, segons aquella veu, movien el seu cos vers quelcom, veia i retenia que aquell objecte era dit per ells perquè el pronunciaven quan el volien mostrar. Que això era el que ells volien se'm feia palès amb els moviments del cos, que són una forma de llenguatge natural comuna a tots els pobles i que brolla del rostre, del parpelleig dels ulls, del moviment de la resta de membres i del so de la veu tot manifestant l'afecció de l'ànima a demanar, posseir, rebutjar i defugir coses. Fóu així que aquells mots, posats en diferents frases i en els seus llocs, i sentits freqüentment, vaig anar col·legint paulatinament de quins significats eren signe i, un cop vaig tenir asservida la boca per a aquells signes, deia, per ells, les meves voluntats. Amb aquests signes vaig comunicar, en mig de qui em trobava, els enunciats de les meves volences i així vaig entrar de ple en la procel·losa societat humana, pendent de l'autoritat dels meus pares i de les indicacions dels més grans.» [trad. R. Torné]

ANTONIO MARTÍN ORTIZ. ha dit...

Amic Ramon,

Com pots imaginar-te, mai de la vida gosaria jo revisar una traducció teva, perquè dono per segur que et sobren coneixements de Llatí, Grec i Català. He llegit la teva traducció y t’haig de dir que, al meu entendre, escrius un Català d’allò més culte. És un gran plaer fruir del que has escrit. Ja seria bo que els defensors del Català, entre els que m’incloc, parlessin un Català com el teu, i no pas com el que s’escolta generalment a Barcelona, i també en els Mitjans de Comunicació, incloses les televisions catalanes.
Desconec la traducció de Miquel Dolç de Les Confessions, però no em quedaré a gust si no et dic que el teu Català m’agrada més que el que he llegit de Miquel Dolç en les seves versions de Virgili a la “Bernat Metge”.

I, posats a parlar, et diré que la traducció i introducció de Les Geòrgiques de Miquel Dolç està en massa punts copiada de la “Guillaume Budé”.

T’envio una abraçada.

Antonio

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Gràcies novament pel comentari però Miquel Dolç tenia un coneixement realment envejable del llatí i del català. D'ell vaig aprendre molt, i sempre en podré aprendre moltes de coses. De cap manera m'hi puc comparar.