dilluns, 26 de novembre de 2012

De l'Antígona

Poso ací dues interpretacions de sengles passatges de la tragèdia sofòclia que sempre m'han impressionat. La primera pertany al principi de la peça, l'episodi en què la jove heroïna planta cara al tirà de Tebes, Creont; és el famós agôn on es discuteix el valor perenne o arbitrari de la llei que culmina amb aquell "vaig néixer per estimar, no per a l'odi". La interpretació és a càrrec d'Irene Pappas, dins el film de Tzavellas del 1961.




La segona és treta de l'òpera homònima de Carl Orff, amb llibret a partir de la traducció de Friedrich Hölderlin. Antígona s'acomiada de tots, amb posat trist i valent (més valent que no els vells coreutes), fins arribar a la darrera frase, ἀλλ' Ἀχέροντι νυμφεύσω (v. 816).