Dotze autors i dotze obres cabdals de la literatura grega

Deixo a l'abast del lector interessat aquesta ressenya publicada a Studia Philologica Valentina (núm. 12 / nova sèrie 9, 2010) del llibre col·lectiu editat pels professors Pilar Hualde i Manuel Sanz, La literatura griega y su tradición (Madrid, Akal, 2008).

(El número de SPhV ha estat coordinat pels professors Jordi Redondo i Lluís Pomer: per l'índex veureu que compta amb aportacions força interessants. Faig avinent així mateix que el llibre es troba disponible en format de llibre electrònic.)

De Leopardi, «Ultimo canto di Safo»

Queixós perquè, segons la tradició, Safo no era de bella figura, Leopardi adreça un plany contra la Natura (felicitat i bellesa van de la mà!) del qual tradueixo aquests versos que m'han agradat especialment:

          «Bell és el teu vestit, oh cel diví, i bella
          ets tu, terra plena de rou. Ai! d'aital
          infinita beutat, els deús i el fat
          impiu cap part no en varen donar a la mísera Safo.
          És als teus regnes superbs,
          vil, oh natura, i hoste malvolguda,
          i amant menyspreada, és a les teves venustes
          formes que adreço debades
          el meu cor i pupil·les suplicants.»

Advertiment per a interpretar l’«Antígona» de Sòfocles

«Tota la ideologia de Sòfocles es desenvolupa en principis coherents. [...] La vida dels homes es mou en dues esferes: la divina i la humana. I la primera condiciona la segona: les lleis divines condicionen les lleis humanes. És potser una de les primeres advertències en defensa dels valors humans absoluts, oposats al relativisme i al laïcisme de la sofística. Sòfocles d’alguna manera s’anticipa a combatre teories que posteriorment esdevindran formulacions concretes. »


Joan Castellanos, «Introducció». Sòfocles, Antígona, Barcelona, La Magrana, 1993, p. 22.

Borges - Heràclit

És un poema important d'un llibre seu poc conegut, La cifra. Dec la informació a José Torres. Crec que ha de ser una lectura plaent si més no per als qui hagin llegit els seus fragments (si no ho heu fet, em remeto al llibre de Sergi Grau i Jaume Pòrtulas, Saviesa grega arcaica: un thesaurus indiscutible, autèntic).


                           EL HACEDOR

         Somos el río que invocaste, Heráclito.
         Somos el tiempo. Su intangible curso
         acarrea leones y montañas,
         llorado amor, ceniza del deleite,
         insidiosa esperanza interminable,
         vastos nombres de imperios que son polvo,
         hexámetros del griego y del romano,
         lóbrego un mar bajo el poder del alba,
         el sueño, ese pregusto de la muerte,
         las armas y el guerrero, monumentos,
         las dos caras de Jano que se ignoran,
         los laberintos de marfil que urden
         las piezas de ajedrez en el tablero,
         la roja mano de Macbeth que puede
         ensangrentar los mares, la secreta
         labor de los relojes en la sombra,
         un incesante espejo que se mira
         en otro espejo y nadie para verlos,
         láminas en acero, letra gótica,
         una barra de azufre en un armario,
         pesadas campanadas del insomnio,
         auroras, ponientes y crepúsculos,
         ecos, resaca, arena, liquen, sueños.

         Otra cosa no soy que esas imágenes
         que baraja el azar y nombra el tedio.
         Con ellas, aunque ciego y quebrantado,
         he de labrar el verso incorruptible
         y (es mi deber) salvarme.

Epitafis

De Josep Pla:

«...Tot són epitafis, marbres sonors, estàtues o escenes simbòliques. Tot és  vanitat i pols. M'és impossible, entre les tombes, d'abstreure'm a la riquesa i l'art. Els epitafis m'envaeixen amb el seu èmfasi aparatós ... Llegeixo la literatura gebrada o flamejant dels epitafis. Al cap d'una estona em sento cansat, desinflat, las.»

Apostar per «Les Fenícies» d'Eurípides

Dedicat a Toni Xumet, 

amant de la cultura clàssica.

Fa temps que vaig tenir ocasió de veure-la representada. Va ser a La Bòbila de L'Hospitalet, era un diumenge per la tarda del mes de juny del 2005. Actuava Ela-Ela teatre. La sala era plena de gom a gom. Després he vist la traducció de la professora Carme Llitjós, ànima del grup teatral, publicada a Mallorca en El Gall Editor (col·lecció «Clàssics del Gall», núm. 4). Una edició força cuidada, amb un català planer i accessible al lector mitjà i generosament anotada. Hi ha errades de menor detall, però què no és humà?

Les Fenícies és una peça controvertida. D'entrada recrea el tema de Els set contra Tebes (la «tragèdia plena d'Ares» a què es referia el mateix Èsquil enmig de Les Granotes) però el seu enfocament és un tant innovador (Iocasta és viva per a veure la mort fratricida dels seus fills), més psicològic, més modern i sofisticat. En aquest darrer sentit, una obra mestra.

Eurípides posa en escena el l'infamant i immoral valor desmesurat dels diners, valor suprem  per a Polinices (vv. 439 ss.): «És una cosa cantada des d'antic, però jo tanmateix te la diré: els diners és la cosa més valorada entre els homes i tenen, per a ells, una força més gran que totes les altres» (πάλαι μὲν οὖν ὑμνηθέν, ἀλλ' ὅμως ἐρῶ· / τὰ χρήματ' ἀνθρώποισι τιμιώτατα, / δύναμίν τε πλείστην τῶν ἐν ἀνθρώποις ἔχει). Polinices, doncs, defensa la tirania (cf. v. 506 tyrannís) i no està gens disposat a cedir-la. Què s'hi pot contraposar? Etèocles tampoc no vol cedir en res... Ambdós germans desitgen matar-se mútuament. (Sobta, però, com els dos tràgics han trastocat el paper de Polinices: Èsquil el mostra com un enemic terrible, en Eurípides és el personatge favorit, diligent vers la mare i la pàtria.)

Qui n'és el culpable final? Per al cor (en el quart estàsim) no és ningú altre que les Erínies (cf. vv. 1283-1306). No es va atrevir el tràgic il·lustrat a portar fins al final la volutat humana? El trenos en boca d'Antígona hi insisteix (1503): no hi ha consol per al «goig penós de l'Erínia», χάρματ' Ἐρινύος. Ara bé, nosaltres mateixos som els creadors de les Erínies que ens castiguen irremissiblement. Fins quan no hi pararem compte?

Després de Neró

Impressiona de manera impensada la Introducció que dedica Francesc Martorell als temps en què va viure Tàcit. Les seves pàgines preliminars a les Obres Menors de la Fundació Bernat Metge (pàgs. V-XV) m'han semblat d'una capacitat afermada per a captar i transmetre al lector, a base de fogonades de Suetoni i —en menor grau— del mateix Tàcit, tot un retrat dels emperadors que no desmereix d'una prosa elevada de personalitat ben noucentista, en traçar un retrat més moral que no psicològic, amb una mirada potser més historiogràfica que no històrica, atent al plausible estat d'ànim de qui s'ha d'informar, de vegades mitjançant anècdotes intel·ligentment escollides (les de Domicià, sobretot), i que té més intenció educadora que no simplement la d'oferir una Notícia preliminar. Unes pàgines que avui em semblen perfectament vigents i recomanables.

El riu assiri

Sens dubte el llibre de Gregorio Luri, L'escola contra el món, encerta bona part de la "diagnosi" general del sistema educatiu. Em voldria entretenir un moment, però, en un tema que caldria explorar. Penso en la falta de maduresa de molts educadors, mestres, professors, inspectors, directius, polítics.... Una falta de maduresa que es tradueix en malícia i, per no amagar-ho, fred de peus dins una veritable ànima de tauró. Aquesta malícia arriba a extrems tan lamentables com la de l'odi i el repudi a l'excel·lència en un suposat benefici dels menys afavorits. Quan els menys afavorits, però, són els més ben preparats, el repudi es transforma en indiferència. Si hom demanava ajut, solia sentir proclamar "ara tots som iguals, tu també".

Aquesta frase de sant Agustí podrà servir com a pretext. Diu en les Confessions: «vidi ego et expertus sum zelantem parvulum: nondum loquebatur et intuebatur pallidus amaro aspectu conlactaneum suum» (I, VII, 11). Prou recordo quan vaig començar a fer classes de Grec, vaig treballar aleshores en un "centre experimentador de la Reforma" (la Logse) on es respirava una tremenda intransigència i una molt mala maror per part dels "reformistes" (que, dit sigui de pas, sempre tenien l'administració al seu favor) contra professors molt ben preparats i exigents. Pel que em diuen, avui aquell institut ha perdut tota la bona fama de la que havia gaudit fins a recular a situacions penoses.

I las, però, l'exigència, el respecte, el treball constant i assidu a l'escola —i més als instituts de secundària— no és pas la primera cosa a exigir. Hi ha dies en què hom veu un ambient enrarit, una mena de carpe diem desnaturalitzat, apàtic, fins rutinari. En tot cas, sempre queda la lectura de Cal·límac que podria ser, en certa manera, un refugi, consol.

     Tὸν Φθόνον ὡπόλλων ποδί τ' ἤλασεν ὧδέ τ' ἔειπεν·
     «Ἀσσυρίου ποταμοῖο μέγας ῥόος, ἀλλὰ τὰ πολλά
     λύματα γῆς καὶ πολλὸν ἐφ' ὕδατι συρφετὸν ἕλκει.
     Δηοῖ δ' οὐκ ἀπὸ παντὸς ὕδωρ φορέουσι μέλισσαι,   [110]
     ἀλλ' ἥτις καθαρή τε καὶ ἀχράαντος ἀνέρπει
     πίδακος ἐξ ἱερῆς ὀλίγη λιβὰς ἄκρον ἄωτον.»
     χαῖρε, ἄναξ· ὁ δὲ Μῶμος, ἵν' ὁ Φθόνος, ἔνθα νέοιτο.

Apol·lo va fer fora l'Enveja amb el peu i va parlar així: "És gran el corrent del riu assiri però dins l'aigua arrossega molt de llot i immundícies. A Deo les abelles no presenten aigua de qualsevol contrada, ans aquella que és pura i sense mescla, la que regala de la font sagrada, la suprema exquisitat". Salut, sobirà! I que el Blasme se'n vagi on és l'Enveja. [trad. R.T.]