ΚΡΟΝΟΣ / ΧΡΟΝΟΣ en el mite de Faetó

En referència al passatge sobre Faetó de les Metamorfosis d'Ovidi (II, 309-322) hi ha un comentari de Panofsky que em sembla de referència obligada per a entendre el significat d'unes innovacions importants (o curioses) arran de la recreació pictòrica de Poussin del vell Cronos:

“Una mente más apacible, casi cartesiana, crearía en las artes visuales las imágenes insuperables del Tiempo, como poder cósmico: Nicolas Poussin. Cuando representaba el fatídico momento en que Faetón, el gran símbolo de los deseos ilimitados y del poder limitado del hombre, pide el carro del Sol, un don que significará al mismo tiempo su exaltación suprema y su destrucción, Poussin usó la figura del Padre Tiempo en sustitución de las numerosas personificaciones individualizadas reunidas por Ovidio, cuya descripción tomó como modelo.”

Erwin Panosfky, “El Padre Tiempo”. Dins Estudios sobre iconología. Trad. esp. Madrid: Alianza Editorial,  1972, p.116.

Marcial: «cras te victurum»

Gràcies una vegada més a la Mònica Miró.  
Quina ironia més fina!

               Martialis epigr. 5, 58

Cras te victurum, cras dicis, Postume, semper:
   dic mihi, cras istud, Postume, quando venit?
Quam longe cras istud! Vbi est? Aut unde petendum?
   Numquid apud Parthos Armeniosque latet?
Iam cras istud habet Priami vel Nestoris annos.
   Cras istud quanti, dic mihi, possit emi?
Cras vives? Hodie iam vivere, Postume, serum est:
   ille sapit quisquis, Postume, vixit heri.

[Que demà viuràs, dius, sempre demà, Pòstum.
   Digue'm, aquest demà, Pòstum, quan arribarà?
Que lluny aquest demà! On és, on cal anar-lo a trobar?
   No s'amaga entre els parts, o entre els armenis?
Aquest demà ja té els anys de Príam o de Nèstor!
   Aquest demà, digue’m, per quant es pot comprar?
Demà viuràs? Per a viure l'avui, Pòstum, ja fem tard:
   qui de debò en sap, Pòstum, és aquell que visqué l'ahir.]

Trad. RT. 

Testimonia in A. Augustini Confessionum libros

Docebat P. Knöll in editione sua anno MCMXXVI prodita, sententiam Augustini apud I 7, 11 nemo mundus a peccato, nec infans, cuius est unius diei vita super terram esse verba libri Iob 14,5 LXX interprete: τίς γὰρ καθαρὸς ἔσται ἀπὸ ῥύπου; ἀλλ' οὑδεὶς, ἐὰν καὶ μία ἡμέρα ὁ βίος αὐτοῦ ἐπὶ γῆς. quae cum legi, et praecipue verbum ῥύπος, mihi in mentem subvenit quomodo antiqui scriptores christiani non solum ἁμάρτημα usi sed etiam aliis multis ut miserias humanas in schedis suis fingant.

Praeterea etiam verba X 29, 40; X 31, 45; X 37, 60 da quo iubes et iube quod vis ex sacra scriptura LXX interpretum deprompta esse videntur; quae enim in libro De dono pers. 20, 53 occurrunt, sed ipse editor indagare non potuit unde sumpta essent.

Sant Agustí i l'aprenentatge de la llengua (novament)

Ja fa ben bé un parell d'anys que vaig recollir en un post algunes consideracions de sant Agustí. Però llegint la lliçó 51 del mètode Assimil de Desessard, m'he alegrat qui-sap-lo de redescobrir la sopa d'all a Conf. I, VIII, 13:

Nonne ab infantia huc pergens veni in pueritiam? vel potius ipsa in me venit et successit infantiae? nec discessit illa: quo enim abiit? et tamen iam non erat. non enim eram infans qui non farer, sed iam puer loquens eram. et memini hoc, et unde loqui didiceram post adverti. non enim docebant me maiores homines, praebentes mihi verba certo aliquo ordine doctrinae sicut paulo post litteras, sed ego ipse mente quam dedisti mihi, deus meus, cum gemitibus et vocibus variis et variis membrorum motibus edere vellem sensa cordis mei, ut voluntati pareretur, nec valerem quae volebam omnia nec quibus volebam omnibus, prensabam memoria. cum ipsi appellabant rem aliquam et cum secundum eam vocem corpus ad aliquid movebant, videbam et tenebam hoc ab eis vocari rem illam quod sonabant cum eam vellent ostendere. hoc autem eos velle ex motu corporis aperiebatur tamquam verbis naturalibus omnium gentium, quae fiunt vultu et nutu oculorum ceterorumque membrorum actu et sonitu vocis indicante affectionem animi in petendis, habendis, reiciendis fugiendisve rebus. ita verba in variis sententiis locis suis posita et crebro audita quarum rerum signa essent paulatim conligebam measque iam voluntates edomito in eis signis ore per haec enuntiabam. sic cum his inter quos eram voluntatum enuntiandarum signa communicavi, et vitae humanae procellosam societatem altius ingressus sum, pendens ex parentum auctoritate nutuque maiorum hominum.

«Ah, Dedalus, els grecs! T'haig d'instruir»

Pujà altra vegada al pedrís i es quedà mirant la badia de Dublín, mentre el cabell ros, de roure pàl·lid, se li movia lleugerament.

—Redéu —digué amb veu baixa—. ¿No és el mar, com diu l'Algy, una dolça mare grisa? El mar verd moc. El mar arronsatesticles. Epì oínopa pónton. Ah, Dedalus, els grecs! T'haig d'instruir. Els has de llegir en versió original. Thálatta! Thálatta! És la nostra mare, gran i dolça. Vine a veure-la.

[J. Joyce, Ulisses, Bna. (Edhasa) 1990, p. 9]

Plató no exagerava pas

No han estat pocs els detractors de Plató. Segons aquests, l'Apologia de Sòcrates vindria a ser una creació, un invent, una exageració, un "muntatge" que ens presenta Sòcrates amb trets que no corresponen a la realitat històrica del procés viscut l'any 399. Plató hauria radicalitzat la seva postura fins al punt de posar en boca del mestre una alternativa a la seva condemna ben pròpia d'un boig, un ὑβρισής en tota regla. Del moment que Sòcrates declara que no només se l'ha d'absoldre sinó que se l'hauria de mantenir a càrrec de la ciutat els jutges es van sentir ofesos i el van acabar condemnant a mort. Així va ser i no d'una altra manera: no es podia guanyar aquella sentència sense haver provocat cap ofensa. No hi ha un altre motiu que pugués induir els jutges a votar per la mort d'aquell cínic fanfarró. Plató no exagera en aquest punt: Constantin Ritter ho va reblar, no hi pot haver lloc per al dubte.