dissabte, 12 de gener de 2013

«Arte diabólica es»



Amb un record afectuosíssim a la tía Meli.

Nicolás Fernández de Moratín té un poema que durant segles es va reproduir en gairebé tots els llibres d'escola. Segurament els lectors recordaran aquell Saber sin estudiar que, de retop i potser sense voler-ho, posa el dit a la llaga pel que fa a l'aprenentatge d'una llengua: és suficient la immersió o hem de pensar que l'estudi (els colzes, volia dir) ho resol tot? Ho vaig mig insinuar en un altre post: en podem dir art, mètode, principis pedagògics, recursos o actuacions i estratègies d'aprenentatge... al cap i a la fi, la lluita sempre és la mateixa: possessió activa o passiva de les llengües clàssiques, en quina mesura i fins a quin nivell d'assimilació. Altrament dit, ara per al professorat, com ens posem davant del llit de Procrustes de la didàctica i l'avaluació. (I penseu també en l'admiróse, que sol trigar a arribar.)

        Admiróse un portugués
        de ver que en su tierna infancia
        todos los niños en Francia
        supiesen hablar francés.

        «Arte diabólica es»
        dijo, torciendo el mostacho,
        «que para hablar en gabacho,
        un hidalgo en Portugal
        llega a viejo, y lo habla mal;
        y aquí lo parla un muchacho.»




Addenda: en aquest enllaç de Vivarium Novum hi ha un bon nombre de bibliografa en línia de textos i mètodes naturals. En aquest altre trobareu a Scribd un llibre molt recomanable: Parlare greco oggi: conversazione moderna in greco antico.