dilluns, 7 de gener de 2013

«Educar la mirada»


És aquest el títol d’un breu llibre de Javier Alcoriza amb qui vaig tenir la sort de compartir uns crèdits d’Història del pensament grec clàssic a la Universitat de València. També vaig tenir el goig de veure’l participar amb una aguda intervenció sobre Franklin (autor que ha traduït i coneix força bé) en el decurs de les Jornades lleidatanes de filosofia moderna el 2011. El seu llibret, Educar la mirada, tot i estar pensat com un manual universitari, toca uns punts que per moments semblen reproduir el procés espiritual de la Carta VII del vell Plató. Potser el més important de tots s’emmarca en la reorientació de la mirada: el theoreîn que es trenca davant la decepció de la realitat que envolta l’home que no vol continuar acceptant l’estat de coses heretades (Jerusalem) i que inicia l’aventura i la recerca constant de nous camins (Atenes). La tasca del filòsof socratico modo que Léo Strauss va rehabilitar meravellosament es veu reflectida una i altra vegada tot al llarg d’aquest assaig, amarat d’insinuacions i apunts, de possibilitats per a endinsar-se per viaranys inconeguts, a fi d’atrevir-se a mirar el que no hem volgut atendre degudament, del que no hem volgut saber (ideîn), assimilar i comprendre quan tocava. La immaduresa de l’home actual (en un món globalitzat i regit per un desfermat egoisme vertiginosament tecnocràtic), la seva capacitat teorètica i reflexiva no semblen haver depassat encara els esglaons d’una primera adolescencia —si hi arribaven. I és que Plató, en el seu Timeu (22b) no feia broma quan escriu: “Soló, Soló, els atenesos sempre sou com uns infants!”