De Sirenes

Cap professor de cultura clàssica no ho negarà: és potser una de les sorpreses més inesperades que tenen els nostres encuriosits alumnes del moment que les sirenes fan la seva aparició en el relat odisseic (concretament al cant dotzè); i, val a dir-ho, el fet és que no s'assemblen gens a la sirena del conte d'Andersen.

Hi ha un conte de Pere Calders, a Un estrany jardí (1985) que es perpetua en l'error d'imaginar així el personatge (que, pel que sembla, ja a «La ciutat de bronze», un conte de les Mil i una nits havia pres forma mig humana mig de peix). Sense faltar a la seva peculiar ironia, el nostre escriptor va imaginar aquest breu diàleg reproduït aquí mateix:

Dos pescadors, tornant de la brega marítima, es van trobar a la taverna de cada dia.
—No em diguis que no has vist mai cap sirena! —preguntà un d'ells.
—És clar, que sí! Però què vols que et digui... No m'acaben de de fer el pes. Segons com les miris estan molt bé, però sempre els falta alguna cosa.
—Què vols dir?
—Que d'aquí en amunt aguanten, però d'aquí en avall tot s'ho han de menester.
L'altre es va quedar pensarós i, després d'una pausa, indagà:
—Que no t'agrada, el peix?
—Sí, home, quin remei! Però tot ha de guardar les degudes proporcions. No és igual allò que es veu des d'una barca que els requisits que esperes al final de jornada.