Espriu delata el «carpe diem»

Pinzellades fugisseres per a un missatge que ens avisa: no ens quedarà res. Seran mots que a primer cop d'ull no t'hi fan parar esment, com si busquessin el cant vivent ja desposseït per un altre món. Cal que te n'adonis: l'instant, l'ara, s'afigura amb la llum, un nou moment, l'aurora que es lleva, el sol que fa el seu curs i s'esvaeix al llarg d'un dia que no s'atura fins arribar al seu ponent. Els sols, deia aquell il·lús de Verona, poden néixer —i morir— mil vegades. Viu, coneix, gaudeix i experimenta —sapias, vina liques. Amb els ulls fits a l'últim instant, el savi ho confessa: res no duc amb mi —que serà el tot.


                                  Cançó d'albada

                                  Desperta, és un nou dia,
                                  la llum
                                  del sol llevant, vell guia
                                  pels quiets camins del fum.
                                  No deixis res
                                  per caminar i mirar fins al ponent.
                                  Car tot, en un moment,
                                  et serà pres.

                                  [Salvador Espriu, El caminant i el mur]