dissabte, 26 d’octubre de 2013

La qüestió homèrica segons Carles Riba

Els antics grecs atribuïen unànimement a Homer no sols la Ilíada i l’Odissea, sinó encara uns aplecs d’Himnes i d’Epigrames, la Batracomiomàquia i el Margites. En el segle II a. J. C. aparegueren, però, els coritzontes o “separadors”, gramàtics que feien d’Homer l’autor de la Ilíada i imaginaven per a l’Odissea un altre poeta. Els adeptes d’aquesta escola, combatuda pel famós Aristarc, foren escassos.

En 1795, l’alemany Frederic-August Wolf, en els seus Prolegòmens a la Ilíada, traçà la història dels poemes homèrics, afirmant que eren un conglomerat de cants de diversos autors, transmesos oralment fins que Pisístrat, a mitjan segle VI a. J. C. , el va fer posar per escrit i decretà llur recitació a la festa de les Panatenees. La teoria de Wolf no era ben bé nova: algun altre savi abans que ell l’havia albirada, com Giovanbattista Vico, que en sostenir que els noms d’antics poetes i legisladors sovint no eren més que uns símbols, va fer al·lusió a Homer. Com que en temps de Wolf els teoritzadors del romanticisme proclamaven que l’epopeia era obra de la natura i no de l’art, del geni col·lectiu d’una nació i no d’un poeta individual, les afirmacions del crític alemany foren recollides amb entusiasme.

Durant tot el segle XIX la qüestió fou apassionadament discutida, i en els nostres dies poc està ben el resolta. El primer queva oposar-se a Wolf fou Nitzsch, el qual li rebaté l’argument fonamental, o sigui la desconeixença de l’escriptura a Grècia abans de Pisístrat.

La crítica s’ha fet estudiant més aviat el text de prop, cercant-ne les contradiccions i les juntures, per descompondre’l en el nombre de cants diversos que s’haguessin anat aplegant. L’apreciació, doncs, ha hagut de dependre més del gust que d’una argumentació positiva. L’arqueologia i la lingüística, per altra banda, han fornit eines per al treball de desconjuntament.

L’estat mitjà de la qüestiò homèrica, avui podria resumir-se així.
1. Torna a donar-se cada vegada més valor a la sensaciò d’unitat general que de la lectura de cadascun dels dos poemes homèrics es desprèn. Wolf mateix la confessava. Aquesta unitat exigeix “una persona” com autor. Això no vol dir que aquest ho creés tot de cap i de nou: heretà dels aedes un conjunt de materials èpics, d’un primer origen, si es vol popular, i de fórmules que li serviren per al seu treball genial de selecció i de replasmació vasta definitiva.
2. Hi ha en cadascun dels dos poemes homèrics contradiccions, és cert; però no són més greus que les observades, a propòsit, en poemes d’autor únic reconegut, per exemple en l’Eneida o el Faust.
3. Per a les contradiccions d’ordre arqueològic, a més, cal tenir en compte, com a base, que Homer era un arcaïtzant: descrivia una època ja per a ell remota, i no sempre es sostenia en la conseqüència.
4. Quant al llenguatge, les contradiccions apareixen no ja en diverses parts dels poemes, sinó en un mateix vers. I és que Homer escriví en una llengua absolutament artificiosa: una mescla d’eòlic i de jònic, en la qual, en definitiva, potser només comanden les necessitats de l’hexàmetre. Aquesta mescla podia reflectir, fixades i consagrades per la tradició poètica: per una banda, transposicions de l’eòlic al jònic sofertes per poemes més antics que Homer utilitzà; per altra banda, la mateixa barreja parlada a les ciutats eolicojòniques on l’èpica principalment florí.
5. La data dels poemes homèrics és imprecisable: són situats per la majoria cap als segles IX i VIII. El fet és que mitjan segle VII la Ilíada ja era llegida en l’estat, essencialment, d’avui.
6. Tot de diferències, no sols en el tractament general de les llegendes heroiques, sinó en particular pel que esguarda a creences costums i institucions, llenguatge, etc., així com un progrés evident en el sentit d’ironia i en les idees morals, han fet creure a la majoria que l’Odissea és d’una època més tardana que la Ilíada. Un homèrida, és a dir, un poeta de l’escola o família de la qual Homer era cap, n’hauria estat l’autor. A més de les tradicions heroiques, aquest degué utilitzar contalles populars de mariners i fins narracions erudites dels primers viatges per la Mediterrània. Però es dibuixa ja també un retorn a la creença en la unitat d’autor per als dos poemes. Aquelles contradiccions, o resulten només aparents, o són explicades, com ja ho feien els antics, per la diferència d’edat en el poeta quan els compongué i d’ambient descrit en cadascun dels poemes; o en fi, per l’aplicació dels mateixos mètodes que resolen les contradiccions observades en llur respectiva unitat.
7. Fixats per l’escriptura, els dos poemes foren transmesos als rapsodes, que modificaren o ampliaren en indrets el text primitiu. D’un o de diversos d’aquests manuscrits es recensionà en el segle VI, a Atenes, el text adoptat per a les recitacions oficials. No vol dir que aquesta revisió fos la primera, ni que tot el que hi ha en el text corrent avui dia en procedeixi; però essencialment s’hi funda.
[Carles Riba, Resum de literatura grega, 1937.]