Acusen Sòcrates després de mort

Hi ha encara un altra acusació contra Sòcrates, la qual, però, no fou escrita sinó després de la seva mort (almenys després de l'any 393) pel sofista Polícrates. Aquesta acusació era més extensa que la del 399. Hom acusava Sòcrates de molts més crims. Hom li retreia d'haver estat el mestre d'Alcibíades i de Crítias,¹ així com d'ésser culpable de furts i sacrilegis, mestre d'ociositat, etc., coses de les quals no parla l'acusació de 399. En canvi, molts punts de l'acusació de Polícrates devien ésser trets de les acusacions dels còmics —com per exemple l'acusació de furt, que es trobava, com és sabut, en Èupolis, i la d'ociositat, que es troba en Aristòfanes—.²

[1] Cf. la refutació en Xenof. Mem. I, 11, 12 i seg.
[2] Núvols, 316 i 334; Granotes, 1498.


[Joan Crexells, "Introducció", dins Plató, Defensa de Sòcrates &, Barcelona 1931, p. 5]

Etiologia i etimologia al «Tirant lo Blanc»

El capítol XXXII del Tirant comença amb el relat d'un mite, gairebé de caràcter etiològic sobre l'origen de l'orde de cavalleria, que el comte de Varoic, convertit novament en ermità, llegeix al jove Tirant del llibre Arbre de Batalles. El relat posa davant els nostres ulls un panorama ben dessolador, un autèntic caos còsmic: «Fallint en lo món caritat, llealtat e veritat, començà mala voluntat, injúria e falsedat, e per ço fon gran error entre lo poble de Déu, e gran confusió.» A fi de posar aturador a aquesta situació tan penosa «de tot lo poble [de Déu] foren fets milenars, e de cascun miler fon elet un home més amable e de més afabilitat, més savi, més lleal, més fort, e ab més noble ànimo, ab més virtuts e bones costumes que tots los altres. E aprés, feren cercar de totes les bèsties, qual seria més bella, més corrent e que pogués sostenir major treball, e qual fos més convinent per a la servitud de l´home, e de totes, elegiren lo cavall e donaren-lo a l´home qui fonc elet de mil hòmens u, per ço aquell home hagué nom cavaller, com haguessen ajustada la més noble bèstia ab lo més noble home.»

Explicat, doncs, l'origen mític de l'orde de cavalleria i atorgant-li un sentit quasimessiànic i civilitzador (el cavaller encarna l'harmonia «de la més noble bèstia ab lo més noble home»), el relat entrarà en una segona fase, amb un nou tombant. Ara se'ns barreja amb la història. Serà, però, la història quasimítica, la història dels orígens, aquella que remunta a les gestes de Ròmul i datada «a cinc mília e trenta-un anys aprés de la creació d´Adam...»

Doncs bé, sempre segons l'Arbre de Batalles, «elegí lo dit rei Ròmulus mil hòmens jóvens d'aquells que ell conegué que serien millors en armes, e armà'ls e féu-los cavallers, e posà'ls en dignitats, e donà'ls grans nobleses e que fossen capitans de les altres gents e fossen defenedors de la ciutat; e foren nomenats miles, e açò perquè foren mil, tots fets cavallers en un temps.»

Hàbilment Joanot Martorell fa confluir a la vegada els elements i autoritats necessaris per a atorgar la veracitat justa i perfecta —sempre als ulls de Tirant i dels seus lectors contemporanis— que fonamenta moralment, històricament, àdhuc etimològicament, el propòsit i actuacions del nostre protagonista com a cavaller, «l'home qui fonc elet de mil hòmens u» i seguidor d'aquell altre miler que Ròmul va nomenar.

«Eco», de Joan Brossa (o resposta a la manera d'Heràclit)

                                 ECO

—Explica'm, tu, què és el sol. —El sol.
—Explica'm què es la lluna. —La lluna.
—I per què el Pere plora amb desconsol?
—Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

—I les muntanyes què són? I els estels?
—No són més que estels i les muntanyes.
—I aquestes canyes? I aquestes arrels.
—Doncs no són més que això: arrels i canyes.

—I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: i el món? I l'home?
                                           —Heus aquí

l'última forma de la saviesa:
Mira't a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.

La jeunesse d'Aristote

Contemplant aquesta delicada escultura de Charles Degeorge exposada al Museu d'Orsay em plantejava algunes reflexions. En primer lloc fa pensar en el temps preciós que suposen els anys de joventut quant a la formació intel·lectual. Aquesta formació ha d'incorporar un important gruix de dedicació a la lectura pausada, contemplativa, recreativa... L'acte de llegir s'hauria de comptar entre els primers al·licients d'un jove. La lectura necessita silenci per a ser digerida i repensada, pau, serenor d'esperit i solitud. L'intel·lecte no pot madurar a cops de mal geni, soroll interior o exterior. La personalitat equilibrada és fruit del retrobament entre un missatge que un hom ha copsat interiorment, sense presses ni angoixes, i la resposta que l'individu atorga (o vol atorgar) a aquella remota però íntima interpel·lació. La resposta no ha de requerir tampoc que el temps a donar-la sigui únic i el mateix per a tothom; ara, no per aquest fet es podrà obviar o bandejar.

Salut i comiat

          Saepe salutatus numquam prior ipse salutas:
               sic eris Aeternum, Pontiliane, Vale.

          Encara que se’t saluda sempre que hom et troba, tu mai no
          saludes si no ets saludat abans. Per tant, Pontilià: ‘Descansa en pau’.

          [Marcial, Epigrames, V, 66]

«Arte diabólica es»

Amb un record afectuosíssim a la tía Meli.

Nicolás Fernández de Moratín té un poema que durant segles es va reproduir en gairebé tots els llibres d'escola. Segurament els lectors recordaran aquell Saber sin estudiar que, de retop i potser sense voler-ho, posa el dit a la llaga pel que fa a l'aprenentatge d'una llengua: és suficient la immersió o hem de pensar que l'estudi (els colzes, volia dir) ho resol tot? Ho vaig mig insinuar en un altre post: en podem dir art, mètode, principis pedagògics, recursos o actuacions i estratègies d'aprenentatge... al cap i a la fi, la lluita sempre és la mateixa: possessió activa o passiva de les llengües clàssiques, en quina mesura i fins a quin nivell d'assimilació. Altrament dit, ara per al professorat, com ens posem davant del llit de Procrustes de la didàctica i l'avaluació. (I penseu també en l'admiróse, que sol trigar a arribar.)

        Admiróse un portugués
        de ver que en su tierna infancia
        todos los niños en Francia
        supiesen hablar francés.

        «Arte diabólica es»
        dijo, torciendo el mostacho,
        «que para hablar en gabacho,
        un hidalgo en Portugal
        llega a viejo, y lo habla mal;
        y aquí lo parla un muchacho.»

Addenda: en aquest enllaç de Vivarium Novum hi ha un bon nombre de bibliografa en línia de textos i mètodes naturals. En aquest altre trobareu a Scribd un llibre molt recomanable: Parlare greco oggi: conversazione moderna in greco antico.

«Educar la mirada»

És aquest el títol d’un breu llibre de Javier Alcoriza amb qui vaig tenir la sort de compartir uns crèdits d’Història del pensament grec clàssic a la Universitat de València. També vaig tenir el goig de veure’l participar amb una aguda intervenció sobre Franklin (autor que ha traduït i coneix força bé) en el decurs de les Jornades lleidatanes de filosofia moderna el 2011. El seu llibret, Educar la mirada, tot i estar pensat com un manual universitari, toca uns punts que per moments semblen reproduir el procés espiritual de la Carta VII del vell Plató. Potser el més important de tots s’emmarca en la reorientació de la mirada: el theoreîn que es trenca davant la decepció de la realitat que envolta l’home que no vol continuar acceptant l’estat de coses heretades (Jerusalem) i que inicia l’aventura i la recerca constant de nous camins (Atenes). La tasca del filòsof socratico modo que Léo Strauss va rehabilitar meravellosament es veu reflectida una i altra vegada tot al llarg d’aquest assaig, amarat d’insinuacions i apunts, de possibilitats per a endinsar-se per viaranys inconeguts, a fi d’atrevir-se a mirar el que no hem volgut atendre degudament, del que no hem volgut saber (ideîn), assimilar i comprendre quan tocava. La immaduresa de l’home actual (en un món globalitzat i regit per un desfermat egoisme vertiginosament tecnocràtic), la seva capacitat teorètica i reflexiva no semblen haver depassat encara els esglaons d’una primera adolescencia —si hi arribaven. I és que Plató, en el seu Timeu (22b) no feia broma quan escriu: “Soló, Soló, els atenesos sempre sou com uns infants!”

ΕΥΤΥΧΙΑ

No sabria dir ben bé el perquè però la fotografia m'ha fet pensar en la felicitat que se'ns descriu a la Carta a Meneceu: pel simple goig de viure de manera austera, per esbatre qualsevol temor amb el simple plaer d'estrènyer una joguina... i, naturalment, per poder veure-ho.