Res a veure amb els suecs

Llegeixo en uns articles de Jordi Sedó a Escola Catalana que l’expressió “fer-se el suec”, a més de ser un calc del castellà (ell proposa recuperar “fer l’orni”, fer el desentès” o “fer el pagès”), no té res a veure amb els naturals de Suècia.

Cert, els antics actors còmics calçaven el popular soccus, mot que ha donat la forma catalana “soc” (sinònim d’“esclop”) i en castellà “zueco”, del qual deriva també “zoquete”, aplicat a l’home que no entén res, i que fóra a l’origen de la dita “hacerse el zueco/sueco”. El calc sintàctic, doncs, sembla més que evident.

Imatge del poder

Tots els qui manen acaben eternitzant la seva pròpia mort. El seu rostre apàtic i fred és l'únic que en queda, igual que l'estàtua colossal de Constantí. Un record egoista, un caprici d'un instant, que els segles, cada dia que passa, veuen més de cua d'ull: sense voler saber, ni admirar, ni rebatre res. En vida no calia pas tant.

Sobre els semitismes del NT

No es pot negar la influència semítica damunt la llengua del Nou Testament. No cal, però, exagerar-la com feren els hebraistes, ni tampoc anular-la com intenta fer l’escola purista. Era impossible als autors del Nou Testament sostreure’s a ella. Per altra part, és ben natural, car quasi tots ells eren jueus educats en la llengua i mentalitat aramees, o bé familiaritzats amb l’Antic Testament hebreu i amb la traducció dels Setanta, calcada directament damunt d’aquest. Per això els semitismes del Nou Testament són de dues menes: hebraismes, imitacions i reminiscències del literalisme de la versió dels Setanta, i aramaismes, traduccions servils de fonts semítiques, orals o escrites, i expressions en grec d’idees concebudes per una mentalitat semítica.

En l’estil és on més es nota aquesta influència. La coordinació de les frases per mitjà de la conjunció καί, en lloc de la subordinació de les proposicions, produeix un estil senzill, deslligat i a vegades monòton, propi de la llengua familiar i distintiu de les llengües semítiques; la pobresa de partícules i la quasi absència de l’optatiu esborren aquells matisos de dicció, tan naturals als grecs, els quals savien expressar es més delicats caires del pensament; s’empren construccions sintàctiques i maneres de dir estranyes al grec; les metàfores i la manera de pensar i d’argumentar donen un caient marcadament semític; finalment, fins l’ús immoderat de certes formes, locucions i frases, en rigor gregues, acusa un redactor semita, qui troba en elles, preferentment a altres, una correspondència més exacta a una modalitat de la seva llengua. 

En el lèxic, la influència semítica ha introduït temes hebreus teològics i tècnics; μεσσίας, βεεζεβούλ, μαμωνᾶς, γεέννα, ἀββᾶ, σάββατον, μάννα, κόρος, σίκερα; mots grecs amb alguna variació de sentit: ῥῆμα, cosa, ὀφείλημα, pecat, εὐλογεῖν, beneir, δυνάμεις, prodigis, εἷς, primer; mots grecs en sentit metafòric: περιπατεῖν, portar-se, ὁδός, doctrina, γλῶσσα, nació; metàfores i frases traduïdes literalment de l’hebreu: καρπὸς ὀσφύος, ἐκ κοιλίας μητρός, πᾶσα σάρξ, ἀνοίγειν τοὺς ὀφθάλμους, ἀρτον φαγεῖν, ζητεῖν ψυχήν; verbs derivats de l’hebreu: σκανδαλίζειν, ἀναθεματίζειν, προσωποληπτεῖν. 

En la sintaxi cal remarcar principalment: ἐγένετο i un verb finit, precedit o no δe καί; freqüència de καὶ ἰδού, de ἐν τῷ amb l’infinitiu, de υἱός amb un genitiu, del genitiu qualificatiu i de la conjugació perifràstica; del demostratiu pleonàstic després d’un relatiu; redundància de prenoms personals oblics; la negació οὐ … πᾶς; reforçament del verb amb un datiu de la mateixa arrel o d’una altra semblant (ἐπιθυμίᾳ ἐπεθύμησα); repetició d’una mateixa paraula per indicar distribució, abundància o universalitat (ἡμέρᾳ καὶ ἡμέρᾳ, tots els dies, cada dia, 2Cor 4, 16); el nominatiu en lloc del vocatiu; el predicat amb εἰς i l’acusatiu; el positiu en lloc del comparatiu o superlatiu; redundància de participis; i finalment, certes perífrasis en lloc d’un senzill cas o d’una preposició, i redundància de preposicions davant d’un cas regit ja pel nom o pel verb. 

[S. Obiols, El Grec del Nou Testament (vol. I. Compendi gramatical), Montserrat 1928, pàgs. 12-15.]

Pregària de Sòcrates

Ὦ φίλε Πάν τε καὶ ἄλλοι ὅσοι τῇδε θεοί, δοίητέ μοι καλῷ γενέσθαι τἄνδοθεν· ἔξωθεν δὲ ὅσα ἔχω, τοῖς ἐντὸς εἶναί μοι φίλια. πλούσιον δὲ νομίζοιμι τὸν σοφόν· τὸ δὲ χρυσοῦ πλῆθος εἴη μοι ὅσον μήτε φέρειν μήτε ἄγειν δύναιτο ἄλλος ἢ ὁ σώφρων.

Oh, estimat Pan i altres déus aquí presents! Concediu-me la bellesa interior i, en allò que toca al meu defora, feu que tot el que posseeixo s'adigui amb el meu interior. Que consideri ric el savi. I que la meva fortuna sigui tanta com perquè l'únic capaç de guanyar-la i administrar-la no pugui ser ningú més que l'home assenyat.

[Plató, Fedre, 279b-c]

Plató fa una invitació a la saviesa

L’al·legoria de la caverna és una invitació a la saviesa i una invitació a reorientar la vida intel·lectual i pràctica, tant individualment com de manera col·lectiva. Aquesta al·legoria ens convida a espolsar-nos de tot allò que pensem acríticament i que assumim simplement perquè ho hem heretat: així és com viuen els presoners dins la cova, sense imaginar que fora d’aquell àmbit hi ha un altre món... el món mateix.

Certament, els atenesos eren enlluernats per les paraules dels sofistes, mentre que l'home que s'ha deslligat de les cadenes i ha pogut fugir queda enlluernat per la idea de Bé. Les paraules dels sofistes eren ambigües i buides, mentre que la idea de Bé és immòbil, certa, plena. Els discursos sofístics eren amarats de retòrica i dóxa, eren fets a mida dels qui els encarregaven; l’home teorètic, "l'home que mira" (theoreîn), per la seva banda, és ple de llum i certesa, amb un coneixement exacte de la justícia, capaç de mesurar sense equívocs el valor de cada cosa atès que pot contemplar-ho tot nítidament, en la seva puresa ideal... Arribats a aquest punt, ningú no dirà que tot plegat són massa avantatges?

De Sirenes

Cap professor de cultura clàssica no ho negarà: és potser una de les sorpreses més inesperades que tenen els nostres encuriosits alumnes del moment que les sirenes fan la seva aparició en el relat odisseic (concretament al cant dotzè); i, val a dir-ho, el fet és que no s'assemblen gens a la sirena del conte d'Andersen.

Hi ha un conte de Pere Calders, a Un estrany jardí (1985) que es perpetua en l'error d'imaginar així el personatge (que, pel que sembla, ja a «La ciutat de bronze», un conte de les Mil i una nits havia pres forma mig humana mig de peix). Sense faltar a la seva peculiar ironia, el nostre escriptor va imaginar aquest breu diàleg reproduït aquí mateix:

Dos pescadors, tornant de la brega marítima, es van trobar a la taverna de cada dia.
—No em diguis que no has vist mai cap sirena! —preguntà un d'ells.
—És clar, que sí! Però què vols que et digui... No m'acaben de de fer el pes. Segons com les miris estan molt bé, però sempre els falta alguna cosa.
—Què vols dir?
—Que d'aquí en amunt aguanten, però d'aquí en avall tot s'ho han de menester.
L'altre es va quedar pensarós i, després d'una pausa, indagà:
—Que no t'agrada, el peix?
—Sí, home, quin remei! Però tot ha de guardar les degudes proporcions. No és igual allò que es veu des d'una barca que els requisits que esperes al final de jornada.

Rellegint el símil de la caverna de Plató

Rellegint el símil de la caverna de Plató em venia pensar que es pot atribuir al filòsof un paper semblant, tot salvant les distàncies, al del profeta: el seu poble, la polis, ha de ser dut per camins que no el portin a l’engany per via d’aparences i confusions. Aquest home s’ha de comprometre a ser el guia de la vida política per bé que el comú de la gent, que viuen sota la fàtua retòrica amarada de relativisme, no se’l vulguin escoltar. Mentrestant, el substrat inferior de l’escala social d’aquesta República ideal, amb el seu treball manual haurà de mantenir aquells que mantenen l’entramat de la ciutat governada per savis vertaders (filòsofs-reis) que es perpetuen en el poder gràcies a uns guardians irrevocablement fidels.