dilluns, 30 de desembre del 2013

Últim apunt sobre didàctica del grec i llatí: l'origen de la tragèdia

Un dels capítols de La extraña odisea de Carlos Martínez Aguirre que segurament pot resultar més corprenedors i interessants és el moment en què explica els efectes de la reforma de l'ensenyament a l'Alemanya de Humbolt. En reprodueixo uns paràgrafs força clarificadors —i a la vegada punyents. Cadascú en podrà treure les seves pròpies conseqüències, sobretot pel que toca a allò referent a l'excel·lència de l'alumnat... i del professorat:
«Según Miraglia el latín fue enseñado como lengua viva (es decir, con un método no muy diferente al que en la actualidad se aplica a las lenguas modernas) hasta bien entrado el siglo XIX. En aquel momento la crisis del latín como lengua académica y la reforma educativa dirigida por Wilhelm von Humboldt condujeron a la sustitución paulatina, primero en Alemania y después en el resto de Europa, del sencillo método natural por otro cuyo objetivo no era ya tanto el aprendizaje de la lengua como herramienta de comunicación, sino un proyecto mucho más ambicioso y complejo que consistía en transformar el estudio de científico de la gramática griega y latina en el paradigma de un modelo de educación destinado a seleccionar y formar una élite intelectual a la vez que a dotar a la futura nación alemana de una identidad fundamentada en ese modelo educativo ideal.
»Las consecuencias del proyecto de Humboldt para la enseñanza de las Clásicas fueron que lo que antes todos los chicos aprendían en unos pocos años sin demasiado esfuerzo, ahora costaba diez durísimos cursos a razón de dieciséis horas semanales. En toda Europa surgieron voces críticas contra los catastróficos resultados del nuevo sistema pero, por desgracia, las razones políticas acabaron imponiéndose sobre las pedagógicas y en menos de un siglo el nuevo método de enseñanza estaba tan extendido que actualmente éste es conocido, erróneamente, como el “tradicional”.
»Éste fue el origen de la tragedia del latín y el griego. Tan sólo unas pocas órdenes religiosas, principalmente la Compañía de Jesús, se libraron de aquella peste y conservaron durante algunas décadas la metodología heredada de los humanistas, aunque también en la Iglesia acabó por introducirse el nuevo enfoque. Y es que el método de gramática y traducción cuenta con una ventaja, si es que se puede llamar así: permite que incluso alguien con muy pocos conocimientos de latín o griego pueda enseñar estas lenguas; basta con tener la gramática a mano y una versión bilingüe de los textos a descifrar.
»Miraglia, sin embargo, tuvo la suerte de haber aprendido latín con el método natural cuando era adolescente del filósofo y naturalista Giorgio Punzo quien, a su vez, lo había aprendido así de los jesuitas.
»Entre los profesores que se rebelaron contra los resultados de la nueva metodología estuvo el británico William Henry Denham Rouse, fundador de la Loeb classical library. Inglaterra fue uno de los países en que más tardó en importarse la devastadora metodología gramatical pero, cuando por fin lo hizo, en poco tiempo el nivel de latín de los estudiantes británicos comenzó a descender de forma aterradora. Espantado de aquellos resultados el profesor Rouse abandonó la Universidad y decidió fundar su propia escuela en la que recuperar el método natural para el aprendizaje del latín y el griego. Allí puso la semilla de la que surgieron los métodos Reading a los que ya me he referido anteriormente. El propio Hans H. Ørberg reconoció su deuda con los trabajos de Rouse, que conocía y en los que se inspiró para la elaboración de su obra.
»Para quien desee conocer con más detalles la historia de la didáctica del latín recomiendo la lectura del documentado artículo, escrito por el propio Miraglia, titulado La enseñanza del Latín a lo largo de los siglos y publicado en la red por la Asociación Cultura Clásica.»

divendres, 20 de desembre del 2013

Felicitar el Nadal amb deu minuts de música


Nadal és camí d'anada i tornada, el pont (el doble pont) entre cel i terra. Els homes es retroben amb Déu, ὁ θεός. Aquesta acció representa un moment còsmic, l'ésser immortal que abraça la mortalitat i a l'inrevés. Potser res més que la música pot expressar aquest goig infantil, innocent, únic.

dilluns, 16 de desembre del 2013

«La extraña odisea» de Carlos M. Aguirre: una recomanació irresistible

Acabo de veure en la seva pàgina web que el llibre La extraña odisea. Confesiones de un filólogo clásico està disponible per a la lectura en libre electrònic i en PDF. En aquesta adreça us el podeu descarregar en format epub i en aquesta altra el podeu llegir en línia, baixant-vos-el en PDF, des de Scribd.

Cal agrair la seva generositat posant lliurement i a l'abast de tothom el seu llibre. Al llarg de molts capítols pot motivar una reflexió sèria i un debat, crec que molt contructiu, tant als docents experimentats com als alumnes (i confio que en un futur proper professors) del màster de llengües clàssiques (i d'altres llengües també, naturalment).

dissabte, 14 de desembre del 2013

...I també documents de la història local

Que la llengua llatina ha estat vehicle de cultura durant mil·lenis ningú no ho posa en dubte. Ciència, filosofia, teologia, literatura i tota mena d'arts s'han conreat en llatí. Ara, dies enrere vaig assistir a la presentació d'uns capbreus de Matadepera: són milers de pàgines, que inclouen pactes i disposicions... totes redactades en llatí. Per a no fer-lo més feixuc, el llibre s'ha imprès en lletra Arial Narrow. És la història local, escrita amb tota mena de detalls pels seus protagonistes, fins ben endegat el segle XIX. És la seva pròpia història, redactada en llatí. El títol no deixa lloc a l'ambigüitat: Tres capbreus del Vallès Occidental. Les rendes del Monestir de Sant Llorenç del Munt i les del Priorat i Sagristia Major del Monestir de Sant Cugat del Vallès (segles XVII a XIX).

El seu modest editor, Joan-Antoni Ferran, comptava amb els rudiments de la llengua, apresos durant els seus anys de batxillerat, per a transcriure —i completar les desinències de mots— una documentació ingent que posa de manifest com eren els pactes entre emfiteutes dels masos de Matadepera i com s'explica, per exemple, del naixement de nous nuclis urbans. Més encara, hi ha documents que són una meravellosa descripció de les llindes que van per Can Pobla i, igual que les modernes guies per a excursionistes, ens porten fins a La Mola. Mai no havia imaginat com en fóra d'útil, i quantes alegries comporta, estudiar llatí.

El llatí, i qualsevol matèria d'humanitats, no és una qüestió sobrera o de menor detall, no és un luxe. Forma part de la nostra essència més immediata. Els legisladors que van idear la Logse i mitja dotzena de lleis més ho haurien pogut tenir en compte. Ho comento perquè la realitat juga a favor nostre; però no volen escarmentar: la broma, iniciada de manera experimental el 1984, continua en marxa.





dijous, 12 de desembre del 2013

L'educació segons Pitàgoras


Dins la paideía pitagòrica els exercicis de memòria tenien un doble fi, cognitiu i moral. Hom no podia separar ambdós aspectes. Per als pitagòrics era una mateixa cosa el progrés moral i el progrés en el saber. I com que tot progrés exigeix atenir-se a un ordre, els exercicis de memòria que havien de garantir el susdit progrés quedaven sotmesos a un principi de successió, atès que l'ordre i el mètode eren la condició indispensable per a qualsevol aprenentatge. Iàmblic, a la seva Vida de Pitàgoras, escriu: "...així que [els deixebles de Pitàgoras] es posaven a aprendre alguna cosa, no deixaven estar allò que ja abans aprenien fins que no haguessin assimilat ben bé el que depèn de l'aprenentatge precedent".

dimecres, 11 de desembre del 2013

Títol i qualitat

L'informe PISA deixa les coses com estaven. Des de la implantació de la Logse que no hi hagut millores, ja s'endevinava (és clar que les fal·làcies pedagògicoadministratives eren omnipotents). A matemàtiques la cosa encara va pitjor. Llegeixo que els experts diuen que és per manca de professorat especialista. Hom podrà consultar aquí com tenen previst els nostres governants que les diferents especialitats universitàries imparteixin determinades matèries d'ESO i Batxillerat. És una dada més a tenir en compte si ens endinsàvem  també a fer una avaluació d'altres assignatures.

dilluns, 2 de desembre del 2013

Novetat editorial: Els Perses d'Èsquil

Gràcies al modèlic estudi introductori del professor de la Universitat València Jordi Redondo i al bon acolliment de l'editor de Palma Lleonard Muntaner, la tragèdia grega més antiga conservada presenta avui per avui un triple component: traduïda a Catalunya, prologada al País Valencià i editada a Mallorca. Algú dubtava de la unitat de la llengua o de la germanor entre els Països Catalans? (En aquest enllaç i en aquest altre hi ha més informació de les llibreries.)




diumenge, 1 de desembre del 2013

Perquè són importants les lletres

Litterae autem sunt indices rerum, signa verborum, quibus tanta vis est, ut nobis dicta absentium sine voce loquantur. [Verba enim per oculos non per aures introducunt.] [2] Vsus litterarum repertus propter memorian rerum. Nam ne oblivione fugiant, litteris alligantur. In tanta enim rerum varietate nec disci audiendo poterant omnia, nec memoria contineri. [3] Litterae autem dictae quasi legiterae, quod iter legentibus praestent, vel quod in legendo iterentur.

Les lletres són els índexs de les coses, els signes de les paraules. En aquestes hi ha tanta força que, malgrat no tenir veu, ens parlen els qui ja no són entre nosaltres: aleshores les paraules entren pels ulls, no per les orelles. L'ús de les lletres es va inventar per a conservar la memòria de les coses: a fi que no desapareguin amb l'oblit queden retingudes amb les lletres. I és que, atesa la gran varietat  de realitats, hom no ho podia pas aprendre tot només escoltant-ho, ni tampoc ho podia pas retenir només amb la memòria. D'alguna manera les lletres es podrien anomenar "lectoguies" perquè és com si les lletres guiessin els lectors o, com si aquests, tot llegint, fessin camí.
Sant Isidor, Etimologies, I, 3.