dissabte, 22 de febrer de 2014

Abans de llegir Apuleu

De vegades llegir una Introducció dels llibres de la Bernat Metge (sobretot de volums de la dita època heroica) proporciona una mescla de patiment desentumit i exonerat que bascula amb un plaer mig enverinat: al costat de noms, dades i discussions filològiques que s’insinuen eruditíssimes i que van d'extrem a extrem, hipòtesis insòlites o feixugues (anava a dir, fins i tot, d’un gust bizantí), hi ha espurnes i imatges de sensibilitat i d’estimació, gairebé notes de lectura personal disperses enmig de la problemàtica que amoïnava els mestres europeus del dinou. Així m'ho ha semblat, per exemple, en alguns moments de les Introduccions de Carles Riba a l’Apologia o a l’Econòmic de Xenofont, o amb la Introducció de Marçal Olivar a l’Ase d’or d’Apuleu.

D’aquest últim cas voldria recollir unes consideracions seves (p. XIII i segs.) que fan referència a “la funció que representen les narracions secundàries (màgiques, obscenes o tràgiques), en aquesta novel·la a·legòrica”. Olivar no dubta a posar-se davant d’Ettore Paratore, per a qui aitals digressions tenien un “valor moral, com a mitjà d’accentuar i coordinar, gradualment, els canvis que durant el curs de l’obra van operant-se en l’ànima del malatruc home-ase”.

La seva resposta, negant aquesta possibilitat, portarà el nostre torsimany a considerar el problema —i de retop l’obra sencera d’Apuleu— des del punt de vista moral i estètic. I és per això que Marçal Olivar no defugirà, tampoc, una comparació amb l’altre gran novel·lista de les lletres llatines, el malaguanyat Petroni. La seva argumentació queda exposada així:
“ (...) Perquè si és concebible que un autor vulgui escriure una novel·la alliçonadora presenti a voltes, cruament, aspectes del vici que al capdavall de l’obra ha d’ésser definitivament vençut, ja no és tan concebible que s’entretingui a contar, a temps i fora de temps, escenes lúbriques, i que les descrigui amb un estil minuciosament llefiscós i poetitzant.
Hom preferiria, segurament l’audàcia i la franquesa de Petroni, que malgrat ocupar-se d’un món moralment més rebaixat, mai no s’oblida de contrapesar, amb un escalf d’humanitat que tot sovint es supera en humorisme genial, la cruesa de les escenes que pinta. Però entre els escriptors clàssics, com entre els moderns, el talent és la mesura de les distàncies; i tota comparació entre el gran senyor de la cort neroniana i el sofista madaurès ens menaria només a constatar la inferioritat d’aquest darrer.” 
Què li quedava fer? Olivar accentuarà els (possibles) defectes d’estil que hom observa en Apuleu: el situa al bell mig de la segona sofística de les lletres llatines i li atribueix un estil més frontonià que el de Frontó mateix (en destaca el seu asianisme i arcaisme però “augmentats de moltes aportacions personals”); i aposta per fer d’ell un “orador de circumstància”. La conclusió definitiva deixa l’escriptor de Madaura en una clara pitjor situació que la de Petroni, amb qui semblava no haver volgut fer cap comparació —e può si fa. El dictamen serà el següent:
“Si com a narrador Apuleu encara reïx a retre vigorosament el misteri, l’atrocitat, i en algun cas àdhuc la ironia d’algunes de les peripècies en què es troben enganyavats els seus personatges, falla com a constructor i realitzador d’una acció novel·lable. No era aquest el camí natural de la seva personalitat literària, que tan vivament reflecteix, en altres aspectes, la inquietud i la torbació del seu temps.”