dissabte, 1 de febrer de 2014

Goliards, més o menys així

Sí, més o menys així eren vistos els goliards: gent desarrelada, no eren dignes de cap honor ni confiança, homes fora del seu lloc... i si tenien algun lloc, aquest era marginal. Gent repudiada per l'stablishment, que mai no els acollí ni els va voler tenir en compte. Però tenien el seu públic, els seus seguidors incondicionals. Les seves cançons no passaven desapercebudes.

M'imagino un grup de rock, del més dur, del Heavy Metal. Socialment són un contraexemple. Però quan fan un concert, omplen. I, curiosament, un grup d'aquests interpreta aquest poema dels Carmina Burana, al seu estil, esclar. Se m'afigura, amb una mena de ganyota, allò que devien ser i suposar els goliards al seu temps. Però, vaja, és només una manera de presentar aquells poetes que anaven en una direcció totalment oposada a les formes estètiques més ben considerades. I segurament algú altre ho veurà d'una altra manera.


 Omnia sol temperat
Purus et subtilis
Novo mundo reserat
Faciem Aprilis
Ad amorem properat
Animus herilis
Et iocundis imperat
Deus puerilis.

Ama me fideliter
Fidem meam nota
De corde totaliter
Et ex mente tota.

Rerum tanta novitas
In sollemni vere
Et veris auctoritas
Iubet nos gaudere.
Vices praebet solitas
Et in tuo vere.
Fides est et probitas
Tuum retinere.

Ama me fideliter …