dijous, 27 de març de 2014

Doris Lessing: «el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta»

En la seva novel·la autobiogràfica Passejant per l'ombra hi ha un moment en què l'anacronisme i la màgia d'un voluble sentiment per haver cregut sentir que uns metges parlaven en llatí es donen les mans. La llengua catalana aleshores era una lingua tagliata i dubto que ella n'estigués ben assabentada. L'anacronisme, naturalment, es podia permetre a un escriptor que guanya el Nobel. Però avui, de retop, ha servit per a atorgar un altre premi.
Des de Gibraltar vam resseguir la costa cap amunt, no hi havia hotels, ni ningú, només uns quants pescadors a Nerja que ens van cuinar peix a la platja. Dormíem a la sorra, mirant els estels i escoltant les ones. No hi havia res construït entre Gibraltar i Barcelona, en aquell temps; a part de les ciutats, només hi havia platges fantàstiques, llargues i buides, que més o menys al cap d’un any es convertirien en platges atapeïdes d’hotels. Prop de València vam veure un rètol que deia: «Prohibit banyar-se. És perillós», però jo em vaig llançar a aquelles gegantines onades temptadores i una em va enlairar fins a dalt de la cresta i després em va esclafar contra la sorra del fons del mar, i vaig sortir a quatre grapes, amb els ulls plens de sorra. En Jack em va dur a l’hospital local, on dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta.