dissabte, 21 de març del 2015

Primavera, bellesa mortal

«Feia un bell temps de primavera, però ni gossos ni humans se n’adonaven. Cada dia, el sol es llevava més d’hora i es ponia més tard. Clarejava cap a les tres de la matinada i el capvespre s’estirava fins a les nou de la nit. Tot el dia resplendia el sol. El silenci espectral de l’hivern havia donat pas a la gran remor que brollava de la terra sencera, impregnada del goig de viure, i de les coses que revifaven i es bellugaven de bell nou, coses que havien restat mortes i immòbils durant els mesos llargs de la glaçada. La saba fluïa amunt pels pins. Els salzes i els trèmols esclataven en brots tendres. També els arbustos i les plantes enfiladisses es vestien de verd. A les nits, els grills cantaven, i durant tot el dia tota mena de criatures que reptaven i grimpaven s’afanyaven sota el sol. Les perdius escotxegaven i els pigots repicaven al bosc. Els esquirols xerraven, els moixons refilaven, i a dalt del cel botzinaven els ànecs salvatges, vinguts del sud en enginyoses formacions de tascó que fendien l’aire.

»Dels vessants dels turons arribava el dring de l’aigua que corre, la música de fonts invisibles. Tot es desglaçava, s’estovava i cruixia. El Yukon s’esforçava a alliberar-se del glaç que l’empresonava. Rosegava el glaç per sota; el sol el rosegava per sobre. Es formaven bombolles d’aire, s’obrien esquerdes que s’eixamplaven, fines capes de gel s’enfonsaven en les aigües. I enmig d’aquest esclat, d’aquest clam, d’aquest vibrar de la vida que es desperta, sota el sol resplendent i a través de les brises xiuxiuejants, trontollaven els dos homes, la dona i els huskies, talment com pelegrins cap a la mort.»

[Jack London, La crida salvatge]