dissabte, 4 de juliol de 2015

Reflexió sobre «la glòria»

«Perquè la glòria és cosa sòlida i tangible, no és un esbós; és l'elogi unànime de la gent de bé, la veu incorrupta dels qui aprecien amb justícia el mèrit eminent, és el ressò de la virtut, diríem el seu eco; i com que generalment acompanya les belles accions, no ha d'ésser repudiada pels homes de bé.» (Ciceró, Tusculanes III 2, 3. Trad. Eduard Valentí)

Quan llegia per primer cop les Qüestions Tusculanes em venia al cap la pregunta de qui atorga, en definitiva, allò pel qual tanta gent lluita: rebre lloances i reconeixement, la fama. Ja no és només el poder, la bona vida o la salut. Fóra quelcom aliè a nosaltres, que a la vegada refrenda el més íntim de la persona lligat, esclar, a les accions de cadascú. El que no veig clar és l'obligació de compartir espai amb les belles accions («quae quia recte factorum plerumque comes est, non est bonis viris repudianda»). Quanta gent anònima no hi ha al món, plenament honrada i virtuosa, que no esperen res a canvi de les seves obres?