dijous, 19 d’octubre de 2017

De quan els déus foren prohibits i de com se n'assabenta Prometeu

[...]

Fent un violent esforç va estintolar-se arrapat a un arbre i gairebé ja havia aconseguit posar-se dret quan una noia alta i bruna, recta com una fletxa, prima com un antílop, ferament bonica com una dríada, encara que més semblant a una mènada per aquella barreja de menyspreu i de consternació, de pressa esbojarrada com d’aquell que persegueix o que és perseguit i que tot d’una es refrena en fer el descobriment de l’altre.

—Qui ets? —va exclamar ell.

—Déus! Parles grec!

—Quina altra llengua havia de parlar?

—Quina altra? De qui, llevat de tu, d’ençà que vaig tancar els ulls del meu pare, he sentit la llengua d’Homer i de Plató?

—Qui és Homer? Qui és Plató?

La donzella se’l va mirar amb la més profunda sorpresa.

—Ben segur que t’han concedit aquest do d’una manera ben inútil. Que no es digui, almenys, que fas servir la llengua dels Déus per cobrir-los de blasfèmies. Deus ser un devot de Zeus, oi?

—Jo un devot de Zeus! —va exclamar el desconegut—. No pas amb aquestes cadenes!

[...]

—Estimada donzella —va respondre-li ell amb veu i posat encisadors—, cal que ens coneguem més bé si vull que creguis la meva història. Més val que m’expliquis allò que les teves paraules no m’han aclarit. Com és que sembla que només tu i jo entenguem la llengua dels Déus? Quins altres enemics té Zeus aquí fora de mi? Quina és aquesta multitud profana de la qual parlaves? Per què has pujat aquesta muntanya tota sola i sense protecció? Pensa en mi, si vols, com en una persona que ha caigut dels núvols.

—Home estrany —va respondre-li la donzella— que coneixes la llengua d’Homer i no la persona d’Homer, que has renunciat a Zeus i t’hi assembles, escolta la meva història abans que jo et demani la teva. Ahir jo m’hauria declarat la darrera vestal d’Apol·lo en aquesta terra vençuda, avui no tinc santuari ni altar. Empesos per no sé quina mena de bogeria, fa molt temps que els meus paisans van abandonar el culte als Déus. Els temples s’han ensorrat i ara són ruïna, ja no s’ofereixen pregàries ni es fan sacrificis com en altre temps, les rendes dels sacerdots han estat saquejades, s’han endut els vasos sagrats, les veus dels oracles han emmudit, la llengua divina de Grècia ha estat oblidada, els rotlles on hi ha la seva saviesa van desfent-se sense que ningú no els llegeixi i els homes, desenganyats, esdevenen màquines humanes i pecadors. Però a Apol·lo li va restar un devot fidel, el meu pare, el qual ara fa set dies que va tancar els ulls per sempre més. Va ser oportú, perquè ahir a migdia els heralds van proclamar per ordre del rei que no s’esmentés mai més al Caucas el nom de Zeus ni dels déus de l’Olimp.

Richard Garnett, El crepuscle dels déus i altres històries (1903)