Que es pugui conduir els humans a la virtut pel camí de l’interès
és una hipòtesi radicalment burgesa, només possible quan la màquina comença a
fer miques la creença religiosa. L’únic antecedent clàssic que, de fet, podria
reivindicar l’utilitarisme és la sofística i, potser, l’Oració fúnebre de
Pèricles a la Història de la Guerra del Peloponnès de Tucídides, l’únic text
grec antic que anteposa el mèrit a la naixença i el comerç a la guerra, i posa
així els fonaments de la democràcia de tots els temps.
(R. Alcoberro, L’utilitarisme)
La reflexió és important però hi ha passatges de la lírica
grega que ja deixen besllumar una ètica del tot compatible amb el sistema
benthamita... I això sense oblidar llargs passatges euripidis. Caldrà posar-s’hi
i fer-ne un seguiment detingut.
De fet l'utilitarisme dels filòsofs radicals anglesos beu del Protàgores de Plató. Tots, des d'Stuart Mill a Bentham, es consideraven platònics. John Stuart Mill va començar a traduir els diàlegs de Plató el 1835 i el 1846 apareixen els dotze volums de la History of Greece de Grote i el 1865 Plato and Other companions of Socrates. No es pot entendre, en absolut, l’utilitarisme modern sense entendre la seva lectura de Plató. I no es pot llegir Plató sense entendre el que jo anomeno el vocabulari de la utilitat: khrêsimos, lysiteloûn, proúrgou, ôphélimos, symphéron, kerdaléos, prépôn…
ResponEliminaDoncs sí, moltes gràcies. Stuart Mill va ser un gran lector dels lírics grecs. I el camp semàntic de Plató és realment atractiu!
ResponElimina