No havia de ser fàcil, per a un autor del s. V, conjugar l'ideal heròic segons la mentalitat homèrica amb la seva pròpia idiosincràsia i la del seu temps. Bé que els personatges estaven imbuïts de les conviccions del vell Homer, no per això el dramaturg havia de negar la pròpia veu i pensament. Vegem-ho en aquests versos de l'Àiax de Sòfocles (v. 548-551):
ἀλλ᾽ αὐτίκ᾽ ὠμοῖς αὐτὸν ἐν νόμοις πατρὸς
δεῖ πωλοδαμνεῖν κἀξομοιοῦσθαι φύσιν.
ὦ παῖ, γένοιο πατρὸς εὐτυχέστερος,
τὰ δ᾽ ἄλλ᾽ ὅμοιος: καὶ γένοι᾽ ἂν οὐ κακός.
Carles Riba els tradueix així:
Bé cal domar-lo, aquest pollí, en les dures lleis
del pare, i fer-lo d'una mena com la d'ell.
Fill meu, ah, sigues més que el pare, quant a sort,
però en la resta, igual, i no seràs roí.
Deixaré de banda que el passatge sofocli té un moment antecessor en Il. VI 480 (com molt bé indicà Walter Leaf) i pugué inspirar a Virgili (Aen. XII 435, apuntat per John Conington).
Només m'interessa aquí el sintagma ὠμοῖς ... ἐν νόμοις, "les dures lleis" (Riba), que també podríem entendre com a "cruels costums", i per tant, criteris de vida del tot inacceptables i que cal rebutjar completament. L'ambigüitat dels termes a Sòfocles, em sembla que permet la doble interpretació, la tradicional i la nova, la que s'adiu al seu temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada