 |
| — via Amazon — |
La primera edició dels Colloquia latina de Benjamin Leonard D'Ooge data del 1888. El seu títol complet, però, fa així: Colloquia latina. Adapted to the Beginners' books of Jones, Leighton and Collar and Daniell.
Què volia dir tot plegat? La intenció de B. D'Ooge —ho explica ell mateix— era continuar les petjades d'Edwin Abbott, autor de Latin prose through English idiom (1878), referent important de la didàctica del llatí per a ser ensenyat i estudiat com a llengua viva i, a la vegada, basar-se en les gramàtiques escolars de l'època, sobretot aquestes dues: Joseph Allen i James Greenough, A Latin grammar for schools and colleges (1874)); William Collar i Moses G. Daniell, The beginner's Latin book (1886) que inclou, en forma d'apèndix, un Glossarium Grammaticum. A l'inici, doncs, de cada col·loqui, i de manera abreujada, D'Ooge anota els referents de morfosintaxi que en aquestes gramàtiques són explicats de manera exhaustiva. Però també hi afegeix nombrosíssimes notes i, entre línies, amb un cos de lletra més petit, hi ha el vocabulari (la traducció) dels termes que ell considera més difícils.
El seu objectiu era assolir la lectura —també en veu alta, esclar— fluïda, comprensiva, de cada col·loqui, de manera que els alumnes arribin a respondre preguntes senzilles, directes, sobre el que diu el text. El plantejament va consistir, doncs, a escriure un recull de diàlegs que, de manera gradual, anés introduint el lector en la complexitat de la llengua. Mentre els primers diàlegs són d'una gran simplicitat, hom arriba a l'últim dels colloquia que recrea, per exemple, l'escena tercera dels Bessons de Terenci. La bona acollida que va tenir el llibre queda demostrada, per exemple, en aquesta ressenya a The Classical Review (n. 3, 1889, p. 68) i, sobretot, en les nombroses reimpressions del llibre. Amb les successives edicions del llibre, però, el text va quedar diluït enmig d'una autèntica maranya de notes. Allò accessori va esdevenir l'important i el col·loqui, en si mateix, quedava enterrat, desfigurat, gairebé impossible de reconèixer.
Què he fet, doncs? En aquesta nova edició simplement recuperar l'essencial, el text i unes breus qüestions al final. Amb això el llibre s'ha aprimat a menys de la meitat de pàgines i crec es pot convertir un petit vademècum (un llibre que es pot prendre en una sola mà, com deia Marcial) de lectures amenes a l'ús d'estudiants i públic en general que ja tenen les beceroles de la gramàtica. Crec que hom fruirà còmodament del bon gust de l'autor, que es palesa a cada pàgina, quan posa davant del lector, per exemple, la baralla amb un recaptador d'impostos, uns companys que lloguen una barca per remar pel llac mentre reciten uns versos de Virgili, o fins simula un diàleg de Llucià (recordem que Erasme els va traduir al llatí). Fet i fet, la varietat de registres és contínua!
L'edició presenta altres canvis i correccions que comentaré seguidament: per tal d'unificar l'ortografia escolar dels llibres orbergians, substitueixo, per exemple, la lletra rasmiana j per la i, he revisat i corregit els signes de vocal llarga (quōmodo en lloc de quōmodō, imperāvit en lloc de imperāvīt, nisi en lloc de nisī, etc.); també he modificat molts signes de puntuació en benefici de la claredat sintàctica. He eliminat, així mateix, alguna part que avui dia no es pot incloure de cap manera, com són les dues frases finals del col·loqui XII, on el mestre dóna un calbot a l'alumne i aquest "plora d'agraïment"... De vegades he precisat alguns termes: en lloc de concilium he escrit senātus i, en algun dels primers diàlegs vaig canviar certamen per pugna, per tal de simplificar una mica la dificultat gramatical del lèxic (1a declinació en lloc de 3a). Igualment m'ha semblat que, d'alguna manera es podien millorar algunes frases afavorint-ne la seva intel·ligibilitat, per exemple: Quis erat is vir? (afegeixo is); Mihi, cāre frāter, eam fābulam nārrā (afegeixo eam). Fuitne illa fābula dē leōne? (afegeixo illa fābula). He revisat, finalment, incoherències sintàctiques, com ara les que comento del col·loqui XXIV, omnēs gentēs, aliī (corregeixo alia) aliā ex causā, bellum exspectant... Numquam nostram ad patriam bellum perveniat (corregeixo perveniet).
Què volia dir tot plegat? La intenció de B. D'Ooge —ho explica ell mateix— era continuar les petjades d'Edwin Abbott, autor de Latin prose through English idiom (1878), referent important de la didàctica del llatí per a ser ensenyat i estudiat com a llengua viva i, a la vegada, basar-se en les gramàtiques escolars de l'època, sobretot aquestes dues: Joseph Allen i James Greenough, A Latin grammar for schools and colleges (1874)); William Collar i Moses G. Daniell, The beginner's Latin book (1886) que inclou, en forma d'apèndix, un Glossarium Grammaticum. A l'inici, doncs, de cada col·loqui, i de manera abreujada, D'Ooge anota els referents de morfosintaxi que en aquestes gramàtiques són explicats de manera exhaustiva. Però també hi afegeix nombrosíssimes notes i, entre línies, amb un cos de lletra més petit, hi ha el vocabulari (la traducció) dels termes que ell considera més difícils.
El seu objectiu era assolir la lectura —també en veu alta, esclar— fluïda, comprensiva, de cada col·loqui, de manera que els alumnes arribin a respondre preguntes senzilles, directes, sobre el que diu el text. El plantejament va consistir, doncs, a escriure un recull de diàlegs que, de manera gradual, anés introduint el lector en la complexitat de la llengua. Mentre els primers diàlegs són d'una gran simplicitat, hom arriba a l'últim dels colloquia que recrea, per exemple, l'escena tercera dels Bessons de Terenci. La bona acollida que va tenir el llibre queda demostrada, per exemple, en aquesta ressenya a The Classical Review (n. 3, 1889, p. 68) i, sobretot, en les nombroses reimpressions del llibre. Amb les successives edicions del llibre, però, el text va quedar diluït enmig d'una autèntica maranya de notes. Allò accessori va esdevenir l'important i el col·loqui, en si mateix, quedava enterrat, desfigurat, gairebé impossible de reconèixer.
Què he fet, doncs? En aquesta nova edició simplement recuperar l'essencial, el text i unes breus qüestions al final. Amb això el llibre s'ha aprimat a menys de la meitat de pàgines i crec es pot convertir un petit vademècum (un llibre que es pot prendre en una sola mà, com deia Marcial) de lectures amenes a l'ús d'estudiants i públic en general que ja tenen les beceroles de la gramàtica. Crec que hom fruirà còmodament del bon gust de l'autor, que es palesa a cada pàgina, quan posa davant del lector, per exemple, la baralla amb un recaptador d'impostos, uns companys que lloguen una barca per remar pel llac mentre reciten uns versos de Virgili, o fins simula un diàleg de Llucià (recordem que Erasme els va traduir al llatí). Fet i fet, la varietat de registres és contínua!
L'edició presenta altres canvis i correccions que comentaré seguidament: per tal d'unificar l'ortografia escolar dels llibres orbergians, substitueixo, per exemple, la lletra rasmiana j per la i, he revisat i corregit els signes de vocal llarga (quōmodo en lloc de quōmodō, imperāvit en lloc de imperāvīt, nisi en lloc de nisī, etc.); també he modificat molts signes de puntuació en benefici de la claredat sintàctica. He eliminat, així mateix, alguna part que avui dia no es pot incloure de cap manera, com són les dues frases finals del col·loqui XII, on el mestre dóna un calbot a l'alumne i aquest "plora d'agraïment"... De vegades he precisat alguns termes: en lloc de concilium he escrit senātus i, en algun dels primers diàlegs vaig canviar certamen per pugna, per tal de simplificar una mica la dificultat gramatical del lèxic (1a declinació en lloc de 3a). Igualment m'ha semblat que, d'alguna manera es podien millorar algunes frases afavorint-ne la seva intel·ligibilitat, per exemple: Quis erat is vir? (afegeixo is); Mihi, cāre frāter, eam fābulam nārrā (afegeixo eam). Fuitne illa fābula dē leōne? (afegeixo illa fābula). He revisat, finalment, incoherències sintàctiques, com ara les que comento del col·loqui XXIV, omnēs gentēs, aliī (corregeixo alia) aliā ex causā, bellum exspectant... Numquam nostram ad patriam bellum perveniat (corregeixo perveniet).
3 comentaris:
Multum laboravisti, Raimunde! Re quidem vera admiror parvum pretium codicilli!
Moltes gràcies per aquesta publicació!
Salut!
Gratias tibi, Raimunde!
Publica un comentari a l'entrada