Qui és Cipris?

“—Oh, fills! És cert, Cipris no és només Cipris sinó que és epònim de molts altres noms: és l’Hades, és la violència que no s’acaba, és la ràbia enfollida, és el desig invencible, és el crit de lament.
Dintre seu hi ha tota mena d’interès, de quietud que ens dissuadeix de la força. S’esblena en aquells que tenen alè de vida als pulmons. Quin camí no té aquesta deessa? Penetra a l’interior de la raça singladora dels peixos, es posa dins dels animals de quatre potes que viuen a terra ferma, mou la seva ala entre els ocells.(. . . . .) entre les feres, els mortals, dalt dels déus! Quin déu no abat fins a tres cops en la lluita? Si m’és permès, si m’és permès de dir la veritat, tiranitza el cor de Zeus... sense llança, sense espasa! Cipris fa minvar totes les voluntats, la dels déus i la dels homes.”

L’autor d’aquest fragment tan carregat de força és Sòfocles (vegeu el fr. II, ἐξ ἀδήλων δραμάτων, en els Tragicorum Graecorum Fragmenta Selecta editats per J. Diggle). No sabem a quina peça pertany, ni tan sols qui parla, però en aquesta tirada de versos no s’atura ni a respirar. La idea que presenta aquí és la d’una Adrodita agressiva i capaç de debel·lar el propi Zeus. Qualsevol moment i qualsevol criatura del cósmos estan subjectes a aquesta deessa comparada a Hades mateix.

Més endavant penso tornar sobre el tema, però reprodueixo ara el fragment en grec amb algunes variacions sobre el text base de J. Diggle:

ὦ παῖδες, ἤτοι Κύπρις οὐ Κύπρις μόνον
ἀλλ' ἐστὶ πολλῶν ὀνομάτων ἐπώνυμος.
ἔστιν μὲν Ἅιδης, ἔστι δ' ἄφθιτος βία,
ἔστιν δὲ λύσσα μανιάς, ἔστι δ' ἵμερος
ἄκρατος, ἔστ' οἰμωγμός. ἐν κείνῃ τὸ πᾶν (5)
σπουδαῖον, ἡσυχαῖον, ἐκ βίας ἄγον.
ἐντήκεται γἀρ πλευμόνων ὅσοις ἔνι
ψυχή· τίς οὐχὶ τῆσδε τῆς θεοῦ πόρος;
εἰσέρχεται μὲν ἰχθύων πλωτῷ γένει,
ἔνεστι δ' ἐν χέρσου τετρασκελεῖ γονῇ, (10)
νωμᾷ δ' ἐν οἰωνοῖσι τοὐκείνης πτερόν.
ἐν θηρσίν, ἐν βροτοῖσιν, ἐν θεοῖς ἄνω
. . . . . .
τίν' οὐ παλαίουσ' ἐς τρὶς ἐκβἀλλει θεῶν;
εἴ μοι θέμις, θέμις δὲ τἀληθῆ λέγειν,
Διὸς τυραννεῖ πλευμόνων, ἄνευ δορός, (15)
ἄνευ σιδήρου. πάντα τοι συντέμνεται
Κύπρις τἀ θνητῶν καὶ θεῶν βουλεύματα.

[Nòtules: v. 1 crec que podria ser també ἤτοι (no sé de ningú que ho hagi proposat), per bé que el text no necessita ser corregit: ἥ τοι es pot donar per bo‖ v. 3 la proposta de Bothe (acceptada per Diggle), βίος, és molt temptadora —la vida i la mort en mans d’Afrodita, una antítesi genial— però no em veig amb cor d’acceptar-la, de moment ‖ v. 4 Em sembla encertada la conjectura de Porson, μανιάς, que millora els mss. de Plutarc (que donen μανίας) ‖ v. 5 val la pena acceptar la proposta de F.W. Schmidt (és molt més coherent que no els manuscrits, que donen ἐς βίαν) ‖ vv. 7 i 11 he eliminat les cruces, crec que se’n pot prescindir ‖ v. 8 em sembla innecessària la conjectura de Meineke (πνοή per ψυχή), però no la de Grotius (οὐχὶ per οὔτι) ‖ v. 11 es pot prescindir del nominatiu κείνη (còdex A d’Estobeu i Jebb) ‖ v. 12 no veig raó suficient per a col·locar-lo després del 8 (Diggle), ni tampoc per a eliminar-lo (Herwerden). A més a més, em sembla que si hi ha d’haver una llacuna ha de ser aquí (no després del v. 11, com proposa Radt)]