El son sempre és agradable

Al bon amic Jordi Redondo

Que Homer s'adormia de tant en tant (Hor. Ad Pisones 359) és més que un vers d'Horaci, és un ἀφορισμός que ha fet via, potser més enllà del seu sentit primigeni. Perquè en més d'una ocasió no és que Homer s'adormís, sinó que els filòlegs havien interpretat malament: i això, començant per les primeres fornades a l'Alexandria dels Ptolemeus. És així que algunes de llurs ἐκδόσεις esdevingueren font d'errors que, avui per avui, no podem desfer atès que --de manera general-- la crítica textual no busca assolir un estadi anterior a les edicions alexandrines.

Una altra cosa són els errors afegits. Mentre escric aquestes ratlles tinc al davant un article interessantíssim de Jordi Redondo, "On a uox nihili of Hermeias: Ath. XIII 563d ὑποκριτῆρες", Glotta 71/3-4, 1993, pp. 167-170, que desfà la lectura errada per culpa d'un iotacisme del Musurus (present encara en la Collectanea Alexandrina de J.E. Powell) i retorna al mot original, ὑποκρητῆρες. Això es podia fer en aquest cas, però difícilment podrem rectificar errors àmpliament generalitzats.

Una història ben curiosa s'ha esdevingut amb la paraula ἥδυμος. Perquè originàriament aquesta era la seva forma --i no la que solem trobar en els textos homèrics, νήδυμος--. De fet, Simònides (fr. 599 PMG) i Antímac de Colofó (fr. 94 Wyss = 19 Gent.-Prato) coneixien i empraven la forma ἥδυμος en els seus versos. N'és testimoni l'escoli A a Ilíada II, 2b (vol. I, p. 175 Erbse):

νήδυμος· . . . . οἱ δὲ μεθ' Ὅμηρον καὶ χωρὶς τοῦ ν λέγουσι. καὶ Ἀντίμαχος· "ἐπεί ῥά οἱ ἥδυμος ἐλθών". καὶ Σιμωνίδης· "οὗτος δέ τοι ἥδυμον ὕπνον ἔχων".
[agradós: ... els que vingueren després d'Homer diuen el mot sense la ν. No només Antímac, en el fragment "quan aleshores atansant-s'hi agradós..." sinó també Simònides, en el fragment "però aquest, que tenía un son agradós..."]

El fragment de Simònides --que probablement caldrà considerar-lo uns anapestos, no així el final d'hexàmetre d'Antímac-- manté l'adjectiu aplicat a ὕπνος, cosa que a Homer és una constant: parlar del dolç son és una expressió formular. Què ha passat, doncs, amb la ν? O potser ens les havem amb dos mots, ἥδυμος i νήδυμος? L'explicació més plausible ens la dóna el Lexilogus de Philipp Buttmann (pp. 179-183 del vol. I de la 3ª edició alemanya, Berlín 1837 / pp. 416-418 de la trad. anglesa, 3ª ed. Oxford 1846). Es tracta d'una recitació del vers que no mantenia la digamma i que introduí una falsa ν efelcística. Així per exemple, la frase Δία δ' οὐκ ἔχε ἥδυμος ὕπνος va suavitzar el hiatus convertint la seqüència en ἐχενήδυμος. La scriptio continua també hi va posar cullerada: ara la separació del mot serà ἔχε νήδυμος en lloc de l'esperat ἔχεν ἥδυμος. Per això podem suposar que les edicions d'Homer més autoritzades i anteriors a Aristarc mantenien ἥδυμος. El cas d'Apol·loni de Rodes (Argonàutiques IV, 407) va en aquest mateix sentit quan escriu οὐ κνέφας ἥδυμος ὕπνος.

Una breu digressió. El lletraferit que va compondre la Batracomimàquia --o un epígon d'entre els incomptables remanieurs-- se cenyeix a la Vulgata homèrica: el v. 47, νήδυμος οὐκ ἀπέφυγεν ὕπνος δάκνοντος ἐμεῖο ("el son agradós no se li'n va encara que jo el mossegui"), denota que les edicions d'Homer que tenia a l'ús havien de ser forçosament posteriors a Aristarc. L'exemple serà suficient per a reblar que el poema no té res a veure, per tant, amb una polèmica filla dels telquins cal·limaqueus? Però, què caram! Mireu que el grup de versos 42-52 és omès en les millors famílies de manuscrits... L'última edició, la dels Homeric apocrypha de West (p. 268), no els té en compte ni en l'aparat crític.

En fi, arribats a aquest punt no puc menys que reproduir l'entrada del mot tal com fa el Griechisch–Deutsch Altgriechisches Wörterbuch de Wilhelm Pape:

νήδυμος ὕπνος , kommt bei Hom. zwölfmal vor, Iliad. 2, 2. 10, 91. 187. 14, 242. 253. 354. 16, 454. 23, 63 Odyss. 4, 793. 12, 311. 366. 13, 79. Hieran schließen sich Hom. hymn. Ven. 172 Batrachom. 47; bei Sp. einzeln, z. B. Quint. Smyrn. 2, 163; Sext. Empir. adv. math. 7, 273, mit Anspielung auf Homer, νηδύμῳ κατασχεθέντες ὕπνῳ. Aristarch leitete νήδυμος von dem verneinenden νη–. und δύομαι ab, vgl. ἀμφίδυμος ; νήδυμος ὕπνος also ein Schlaf, aus dem man nicht heraus kann, ein tiefer, fester, gesunder Schlaf, wie νήγρετος , mit welchem Worte νήδυμος Odyss. 13, 79 verbunden ist, καὶ τῷ νήδυμος ὕπνος ἐπὶ βλεφάροισιν ἔπιπτεν , νήγρετος ἥδιστος , θανάτῳ ἄγχιστα ἐοικώς . S. über Aristarchs Ansicht Scholl. Aristonic. Iliad. 2, 2. 10, 187. 16, 454. 23, 63 Odyss. 4, 793. Aus diesen Scholien geht hervor, daß es im Alterthum eine v. l. ἥδυμος gab, ἥδυμος Nebenform von ἡδύς , ἥδυμος ὕπνος = der süße Schlaf.

Si no era d'aquesta maera, no se'ns tornaria potser una mica amarg entendre la història del mot? O potser encara trobarem alguna universitat que posi com a lectura obligatòria per als llicenciats en clàssiques el Lexilogus de Buttmann?